L’empremta personal

Tots deixem empremta, vulguem o no en els espais on vivim, treballem o participem.

Abans de les vacances, en Sergio i la Natàlia us varen presentar els seus espais i també us vàrem parlar de les sales comunes. Arrancant el nou curs i aprofitant l’empenta i les ganes que tenim de posar en marxa nous projectes, em toca començar a mi presentant-vos el meu espai.

Un dia de finals d’agost, estic a casa meva, asseguda en un tamboret i mirant al meu voltant intentant descobrir què del meu espai m’identifica, què fa que les persones que entren i em coneixen sàpiguen que visc aquí, que hi he deixat el meu estil?

Al despatx hi ha tres elements que són clarament meus, que tenen a veure amb qui soc jo com a persona, com a terapeuta, què m’agrada i quins són els meus valors.

- L’Escriptori que sembla robust però és inestable. Construït amb ajuda de persones imprescindibles, irregular, gran visualment, fet de material nobles, metall i fusta. Domina la vista al entrar al meu espai, em serveix per fer-hi les visites online, escriure quan en tinc ganes, pensar els grups, etc. Li falta una peça travessant entre les potes, li donaria molta més estabilitat però trencaria visualment els pesos que te ara i he decidit no posar-li, com a mínim de moment.

Sovint en les primeres visites la gent que atenc em comenta alguna cosa al respecte, solen ser comentaris positius, i m’agrada molt veure com l’empremta material ja afecta la rebuda.

M’ajuda a recordar que la força que veiem a simple vista moltes vegades és una il·lusió visual, que el món a més d’estar fet de materials nobles requereix un equilibri subtil de forces per ser estable.

- Una caixeta de fusta pintada a mà, és un record de les meves tardes terapèutiques en què em poso a pintar sense pretendre gaire encert, només per gaudir del procés de crear i estar atenta als detalls.

Quan la vaig posar a sobre la taula ja fa 4 anys en el primer despatx de GEA Psicologia la vaig omplir de petits regals que amigues i excompanyes de feina em varen obsequiar. Estan allà tancats i poques vegades l’obro, saber que hi són m’ajuda a confiar en el procés, el meu, al pintar i el de les persones que us deixeu acompanyar a teràpia.

A recordar que tots tenim una història de vida que ens ha fet com som, aplicable a lo dolorós, a les creences limitants i traumàtiques, però també als recursos, als aprenentatges de vida que ens han permès avançar i que ens ajuden a seguir creixent dia a dia.

- I l’element més estrany... el meu Mirall trencat. Restaurat per mi, un procés llarguíssim de pensar i repensar la idea, de fer i desfer, de trencar, reconstruir, enganxar, tapar i pintar. Al final amb l’ajuda d’una gran amiga vaig aconseguir acabar-lo (dos anys desprès d’haver començat, la paciència és una de les meves virtuts com podeu veure ;))

Traient la idea de la tècnica japonesa de restaurar ceràmica trencada que es diu Kintsukuroi, destacant allò trencat en pintura daurada enlloc de pretendre amagar la trencadissa. Convertint un objecte que semblava que només podia morir a la deixalleria, en una obra de la que estic orgullosa i sorprèn sempre als qui trepitgeu el meu despatx.

És per mi un fidel reflex de com allò descartat per d’altres és bellesa per mi, de que quan algú ve a teràpia a “deixar de ser com és...” el que està equivocat es l’objectiu, no la persona.

Podeu llegir altres idees i fantasies amb què la gent ve a teràpia en els escrits d’en Sergio al Blog que es diuen Fantasies de trobar el punt mig i Fantasies a teràpia II.

Acabat l’escrit em deixo sorprendre a mi mateixa, resumint la descripció de la meva empremta en tres paraules: EQUILIBRI, PROCÉS i BELLESA.

Suposo que com em passa a mi quasi sempre pensem que ja ho sabem tot de nosaltres mateixos, que ens sabem descriure, que sabem com reaccionaríem davant de moltes situacions... Però si us permeteu observar el vostre entorn, les vostres accions o qualsevol detall quotidià, com he fet jo avui amb la descripció del despatx, i al acabar-ho us animeu a llegir-ho com si no fos vostre, pot ser que us permeteu descobrir-vos a vosaltres mateixos amb adjectius nous que rarament hauríeu fet servir!