D'onada a onada... i ja en van 7 diuen!

Ja fa unes setmanes que està passant el que era evident en algun moment per a mi i és el fet de no haver pogut escriure per al nostre blog.

Estic content de que no m’hagi suposat cap malestar per la sensació de fracàs ni que se m’hagi elevat massa el to de la meva autoexigència.

He pogut comprovar en mi mateix quelcom que li demano i comento a les persones a qui acompanyem tan individualment com de forma grupal. Em refereixo al compromís de ser i estar. El fet de comprometre’s amb l’espai terapèutic en qualsevol dels formats que realitzem a GEA Psicologia, no implica que no es pugui donar la situació que qui acudeixi a teràpia no pugui venir algun dia, o que es despisti de dia, que es trobi malament...però alhora, la presència i el tenir en compte el seu treball psico-terapèutic segueixen intactes. Majorment les persones que venen tenen clar que aposten pels seus processos de canvi i estem enormement satisfets i satisfetes amb les seves implicacions i voluntat de créixer.

El cas és que jo segueixo tenint clar que vull escriure per mi i per tots i totes vosaltres. Em fa sentir bé i em permet donar sortida a moltes idees, més ben estructurades o no, més interessants o més tècniques, experiències més o menys disteses i properes, etc... que m’ocupen molt d’espai dins meu. He trobat una eina que em facilita transitar per les emocions  i sensacions que em van provocant sense fixacions insanes que m’emmalalteixen i és escrivint on puc fer un pas enrere entorn el que sento, noto i penso i em permet mirar-ho des d’una certa distància que fa que no m’arrossegui o se m’endugui intensament. És aquí on veig que el meu compromís amb mi i amb la tasca que pretenc realitzar segueixen intactes i em satisfà poder compartir-ho.

Pensant el que voldria compartir en aquesta ocasió m’ha sorgit la idea de reprendre d’alguna forma el fil d’un escrit que vam penjar al blog de la nostra web al Juny de 2020, ja fa dos anys d’això! Em refereixo a l’entrada sobre reflexions entorn la nova normalitat que jo mateix vaig escriure.

És innegable que portem més de dos anys en que s’ha fet evident com ens afecta el nostre entorn i la forma de comunicar-nos ja sigui entre nosaltres quotidianament, com amb els mitjans de comunicació que ens venen els seus punts de vista, ja siguin concordants o no amb la nostra cosmovisió pròpia.

Hi ha un anunci a la TV on es planteja la pregunta de si “la pandèmia t’ha fet més distant?” entre d’altres qüestions i em va despertar la curiositat interna de qüestionar-me com m’ha afectat a mi en aquest aspecte.

Us plantegeu si a vosaltres us ha “passat factura” entorn la calidesa i proximitat amb les vostres relacions?, Sentiu que poseu més distància amb les vostres emocions o amb les que veieu amb els altres?, Us qüestioneu com esteu parlant i parlant-vos a vosaltres mateixos actualment?...

Tinc més dubtes que certeses en alguns moments i és quelcom em connecta fàcilment amb certa ansietat davant tots aquests plantejaments. És així per a vosaltres en algun moment?

En diverses ocasions tinc davant a persones a qui acompanyo on es fa molt present el desig de controlar les seves vides. Alguns ho basen en allò professional, altres en tenir “ben col·locat” tot el que senten i pensen davant les relacions afectives, etc... I des de l’esclat de tot aquest periple de pandèmies i demés, s’ha accentuat l’angoixa amb què algunes persones viuen la seva quotidianitat. D’igual forma, ha augmentat certes fantasies i desitjos de controlar el seu entorn. Imagino que no deixa de ser una conseqüència de tanta incertesa que ens rodeja i de com el missatge de por generalitzat ens afecta no només emocional o psicològicament, sinó orgànicament a nivell de sistema nerviós.

Aquest estiu m’ha servit per adonar-me de diversos punts que no tenia presents o eren gaire conscients per mi. Per exemple, les ganes de seguir vivint experiències i com no sempre la meva fantasia de viure-les intensament ha de passar per esgotar-me com si no tingués límit.

També com d’important pot ser un cert punt de planificació (com a mínim econòmica) i que això no implica haver de ser rígid i excessivament exigent amb com i quan s’han de fer les coses.

Però sobretot, aquest període en que he pogut permetre’m parar i “fer vacances” m’ha servit per adonar-me de com de necessari és el contacte càlid, tendre i nutritiu amb mi mateix i amb el món. Ha estat l’estiu on menys gent he vist, que menys nits he passat a fora de casa fins la matinada, que menys plans diversos amb gent de tot arreu he fet...i en canvi, és quan més sento que m’he respectat, he descansat i he pogut estar per qui volia el temps que necessitava. I això no em converteix en algú distant, fred o egoista. No m’oblido de la gent que aprecio i estimo, tan sols necessito poder trobar un cert equilibri entre estar amb mi i amb el món on no senti que se m’endú la necessitat de l’altre ni em tanqui en mirar només el meu propi desig.

No deixa de ser el que em passa quan entro al mar a banyar-me... Soc dels que necessita tocar amb els peus a terra per sentir que no se m’emporten les onades i alhora, jugo amb elles entre una i altra. En ocasions les onades son molt grans i evidentment em miro el mar abans d’entrar-hi (un gest de respecte sento), i en d’altres no n’hi han, amb el que puc permetre’m més moviment i m’atreveixo més a endinsar-me.

Per a mi, aquest és el sentit que li vull donar a parlar tan d’onades i no tant a viure-les amb el terror que últimament se’ns ha inoculat (sense oblidar, repeteixo, el respecte a la situació actual).

Així doncs, d’onada a onada...i les que vinguin, les veurem venir!