Reflexions entorn començar la "nova" normalitat?
Just fa un parell de setmanes que he començat, poc a poc, a treballar de nou a GEA Psicologia.
Teníem permís per fer-ho des d’inicis de Maig però vaig decidir que aniria lentament, sense voler començar de cop ja que se m’ha fet una mica difícil anar entomant tot el seguit de recomanacions, obligacions i aspectes a tenir en compte a l’hora d’atendre presencialment.
Sense adonar-nos, tornem a vells patrons (i això que han estat poc més de dos mesos!)
Realment, se’m fa molt present una idea aquests últims dies: “El ritme lent que passa ràpid”. Sense adonar-me em veig atrapat per un continu anar fent més ràpid del que el meu cos, emoció i cap poden sostenir. Els automatismes sempre estan presents i en el meu cas, el voler fer de tot i amb tothom és quelcom m’he de mirar amb molta cura per no caure sense més en la idea boja de que puc amb tot el que se’m presenta.
Hem rebut moltes peticions sobre temes dels que parlar en aquests dies i he pogut comprovar algunes idees que m’imaginava al respecte. En quan ens poséssim a fer consultes cara a cara, el temps per escriure i atendre a tot el que se’ns demana seria menor i més complicat de gestionar, i així ha estat!.
D’aquí el títol d’aquest escrit, fent referència al concepte que no paren de ficar-nos al cap els mitjans de comunicació, la “nova normalitat”. Qui sàpiga què vol dir exactament aquest terme, si us plau, que ens ho faci saber que de ben segur que ens ajudarà a donar resposta a les persones que acudeixen a veure’ns i que necessiten calmar la incertesa de no saber cap a on anem!.
Després de dies parlant de tot el que ens passa o pot passar durant el confinament, ara toca anar gestionant el que sigui en l’etapa de desconfinar-nos. Com que no hem tingut feina uns i altres en poder sostenir la situació d’haver-nos de recloure, ara anem a pensar en fases, en què sí i què no, en quan i com anar sortint…
Tots aspectes necessaris a atendre però evidentment, no tenim sempre la facilitat o l’energia, l’estat emocional i el pensament adequats com per a que no ens suposi un gran desgast.
Algunes reflexions personals
Em disposo a explicar-vos algunes de les idees i pensaments que m’han anat sorgint en aquests dies. He utilitzat el recurs de portar una llibreta a sobre per tenir-la a mà quan em sorgissin aquestes idees i així poder “buidar” el cap i plasmar-ho a paper. Una forma de no anar carregant-me, angoixant-me i poder atendre-ho en altres moments en que em sentís més disposat a reflexionar-hi. Aquest és un recurs que us pot servir de profit sobretot en aquests temps en que sembla que hem d’atendre tants inputs del món exterior, i col·locar-los en els nostres mons interns.
Estem començant a sortir de les nostres cases, alguns poder ja ho han anat fent des de l’inici, però majoritàriament, tots i totes en alguna mesura hem estat més temps a dins que a fora de les nostres llars.
En altre escrit ja comentava que malauradament, no ha estat per tothom un temps de qualitat a la llar sinó que fins i tot ha pogut ser un doble confinament. Només cal que feu una ullada a alguns dels escrits que us hem anat oferint aquestes mesos per veure com, per exemple, les parelles, o les emocions com la por han estat tot un tema a gestionar. D’igual forma, les persones que han viscut aquest període en solitud, han pogut considerar en molts moments que no era gens agradable o seré el fet d’haver de conviure amb si mateixes sense contacte físic amb d’altres persones.
Canvis i adaptació a altres formes de treball
Aquestes setmanes hem hagut de modificar la forma en que treballem, com molts dels i les professionals de la relació d’ajuda i altres àmbits, passant a fer consultes online. És ben sabut que molts i moltes dels que podeu estar llegint aquest escrit, no considereu que sigui el mateix que acudir al centre, a cadascuna de les nostres sales que tan amorosament volem oferir com a espais d’acollida, confiança i intimitat. D’altres, no heu dubtat en seguir els vostres processos o, fins tot iniciar-los i heu pogut anar tastant com us sentíeu i què anàveu necessitant al respecte. Totes les opcions han estat i son vàlides sense dubte. En referència a aquest punt, voldria compartir una petita experiència i vivència que he ofert i compartit amb les persones a qui he estat acompanyant durant aquest confinament.
“Deixeu-vos notar, sentir i pensar en com ha estat i està sent el fet de passar més temps en aquest espai que resulta casa vostra. És el lloc (en principi) de major intimitat i confiança en el que podeu estar (com ja sabeu, sempre que no hi hagi alteracions donades per convivències conflictives constants, violència, etc...). Si no us resulta d’aquesta qualitat, també tingueu present la falta de gust de ser a casa.
Com és i què puc dir-me al respecte? Després de donar-hi alguna volta podeu arribar a veure si necessiteu fer algun canvi per sentir-vos com realment estigueu necessitant, per exemple. També per saber si esteu donant la importància suficient a aquells elements que desitgeu i quin grau de satisfacció us dona els vostres espais. Poder dotar-los amb consciència del que us ajudi a sentir casa vostra com la vostra llar, independentment de que sigui un lloguer, un lloc compartit, etc. I Per últim, Què de tot això que reflexioneu us acompanya en el vostre dia a dia un cop sortiu al carrer? i com ho ateneu o teniu en compte en el moment de sortir a relacionar-nos amb el mon extern?”.
La importància de les rutines
Altres aspecte a tenir en compte en aquests moments fa referència al tema de les rutines. Diuen que en 21 dies es pot instaurar una nova rutina (no crec que sempre sigui tan clar en tot cas), doncs imagineu-vos en gairebé tres mesos!. Es fa evident que moltes accions que teníem clares i automatitzades han pogut desaparèixer o quedar en l’oblit. També d’altres que hem “creat” durant el confinament i que ara, al tornar a la “nova normalitat” no sempre tenen lloc o han quedat suficientment instaurades en el nostre funcionament diari com per a que continuïn donant-se.
En el meu cas, he fet força esport a casa però ara em trobo que tornar al gimnàs se’m fa difícil si vull encabir visites, continuar socialitzant, etc, i a més, havent de tenir en compte les pròpies normatives que aquest tipus d’establiments han de complir...En fi, que un fet que estava instaurat en la meva quotidianitat, ara s’ha tornat un altre tema que em carrega. Amb això què vull dir, doncs que poder ja tens una pista de com de fàcil pot resultar “desinstal·lar” una rutina si comences a valorar els entrebancs.
En canvi, si prestes atenció a que això sol passar amb allò que ens costa però que tot sovint sol ser coincident amb allò que ens ajuda a cuidar-nos, poder i només poder, decideixis que et val més la pena no renunciar a la pròpia cura tot i els “impediments”.
Això es quelcom que també pots pensar respecte el fet de fer teràpia. Nosaltres, com a psicòlegs i terapeutes gestàltics, sabem com de difícil pot ser anar a fer un procés psicoterapèutic. No sempre resulta un camí fàcil, portable i que no produeix molèstia. És més, en la meva experiència personal, no me’n refio de que, almenys de tant en tant, revisar-me la meva pròpia vida no em produeixi una mica o molt de malestar. Quan un s’ocupa de curar les ferides sap que farà mal fins que aquestes quedin cicatritzades, com ja sabeu.
Sobre els límits, implicacions i necessitat davant la situació actual
Una altra reflexió en aquesta “nova” etapa que vull compartir és entorn als límits. Som molts els i les professionals de la relació d’ajuda ja sigui des del món de la psicoteràpia com d’altres àmbits, que hem anat acompanyant-vos i oferint diferents recursos dels quals valer-vos i valdre’ns per tal de gestionar aquesta situació de pandèmia i tot el que ens està comportant.
Em resulta interessant remarcar que, socialment, se’ns està volent deixar molt clares tot un reguitzell de normes i prohibicions, i en ocasions, recomanacions sobre el tema dels contagis i usos dels recursos. Això no és més que un clar exemple de límits, però no sempre tinc la impressió de que vagi acompanyat ni de l’actitud ni presència necessària per tal que quedin entesos i que ens puguem fer responsables de la seva consecució. Crec que com a mínim, aquest és un dels entrebancs pels quals no acaben de funcionar quan ens els posen.
També cal dir que estem tan sumament exposats contínuament a diverses informacions al respecte d’aquestes limitacions que parlen d’un nivell macrosocial, que pot ser que no tinguem present en cap moment que també cal atendre als propis límits personals i interns. “Que allò urgent no et distregui d’allò important!!” es podria dir.
Respecte aquest punt dels límits tindria més a dir, però prefereixo deixar-vos un link de companyes terapeutes del centre Ranura, que van compartir fa uns dies al seu mur de facebook i que crec que resumeixen molt clarament algunes recomanacions a tenir en compte respecte del tema.
En tot cas, si que vull anotar un últim aspecte entorn els límits. En la teràpia Gestalt pretenem ampliar la consciència d’allò què ens passa per tal de poder fer-nos càrrec (responsabilitat) i prendre les accions que ens calgui per tal de poder satisfer les nostres necessitats. la idea seria que poguessim arribar a auto/sostenir-nos. Però no us penseu que parlem de tornar-nos éssers individualistes que només pretenguin satisfer-se per sobre de qualsevol altre i de les seves necessitats. Som éssers socials i és en la relació amb el món on ens podem sanar i també, evidentment, on emmalaltim.
Si parlem de límits, també hem de parlar de les invasions
Dit això, vull comentar com de necessari és atendre al tema de les invasions. Estem en un moment molt tendre a nivell íntim i social. Hem de tornar a reprendre algunes estructures de relació amb els altres que mai haguéssim pensat que s’haurien de modificar. No tothom surt al carrer i pensa que serà genial el contacte amb la gent del bar, de la cafeteria, del banc, la biblioteca, etc. No caiem en voler fer veure que estem per sobre de la situació sense més i aquí per exemple, és on poden sorgir conductes invasives amb els altres. Segurament inconscients i sense mala intenció, però al cap i a la fi, invasives per qui no se senti encara segur d’aquest contacte amb el món.
No val a dir que jo tinc dret a ser i estar com vulgui si no tinc en compte que la meva llibertat d’acció va d’acord amb el respecte per l’espai i presència de l’altre. En el moment en que només miro per la meva necessitat sense tenir en compte que estic en un món relacional, puc deixar de veure a l’altre i no tenir en compte que poder no es troba ni en el lloc ni moment en que estic jo, i no per això el contacte ha de ser menys nutritiu. Si encara no estàs preparat o preparada per depèn quin tipus de contactes o interaccions, cap problema, “Roma no es va fer en dos dies” o fins i tot, poder no vols ni tan sols construir Roma mai més i tampoc té per què passar res si et resulta saludable!.
Durant les properes setmanes estarem inmersos en un munt de canvis que, social i políticament s’han disposat en format de “fases”. No vull entrar en valoracions entorn el control social però si que, respecte el tema de les invasions, aquí també es fa evident un possible pol oposat, la por al contacte. Amb això el que pretenc ressaltar és com tenim tendència a moure’ns en extrems i la por i la rebel·lia, no deixen de poder mesurar-se com a dos cares de la mateixa moneda.
Poder tinc por a contagiar, que em contagiïn, al contacte en sí mateix i llavors ho evitarem o fugirem. També hi ha gent que es situa a la contra, que es salten qualsevol punt de temor i decideixen que “la cosa no va amb mi”. Aquí es poden donar conductes invasives i rebels al context, i perquè no dir-ho, en ocasions fins i tot irresponsables, poc curoses i respectuoses amb els altres.
Tinguem present que no tot és blanc o negre, que l’important és poder trobar l’equilibri entre el macrocontext i el nostre món interior, entre el que puc i vull fer i el que no estic preparat, entre allò desitjat i que em fa bé i el que en aquests moments em pertorba...
Un últim apunt al respecte, els nostres cossos són meravellosos “xivatos” que, si et pares a escoltar-te pujant una mica el volum d’allò que sents, sol orientar-te de gran forma per veure si estàs fent allò que necessites o no. En altres escrits hi posarem més atenció específicament.
En la meva llibreta encara hi ha un munt més de petites idees i reflexions que m’agradaria anar compartint. Com que vull tenir present, ara més que mai, que no sempre he d’abarcar tot el que se’m passa pel cap (realment és una idea boja!, d’això entenem i ho atenem molt a les nostres consultes), prefereixo deixar-ho per possibles nous escrits en un futur.
Esperem que aneu podent gestionar la “nova normalitat” d’una manera respectuosa , segura i saludable amb vosaltres mateixos i mateixes i amb l’entorn.
Si en algun moment consideres que aquesta situació pot estar resultant difícil i t’està pertorbant en el teu desenvolupament, recorda que no tens perquè fer-ho sol/sola. Des de GEA Psicologia estarem encantat i encantades d’acompanyar-te en el camí cap a allà on necessitis, sigui aquest lloc “nou i normal” o no!
