Dignificar la Mediocritat
vs la Fantasía de Produïr,
què puc fer per aprendre a parar?
A les trobades amb familiars o amb els amics el primer que faig (imagino que vosaltres també) és preguntar:
Què tal? Com estàs? Què has fet aquests dies?
Normalment les respostes a aquesta pregunta comencen amb un “Bé” de protocol, un “molt bé”, si teniu sort i amics optimistes, o un “anar tirant” que evita entrar massa en materia. Sovint segueixen amb una explicació d’on hem estat de viatge o escapada, a quina cursa (més llarga que l’anterior) hem fet, projectes laborals, qui s’està comprant un pis o es canvia el cotxe, si estàs a dieta per estar més fit l’any que ve…
A les sessions de teràpia els inicis no són molt diferents però les respostes si que ho són. Sobretot perquè desprès dels “Bé” de protocol o els “anar tirant” segueix una conversa profunda sobre les emocions, sobre la dificultat per demanar ajuda, la sensació de soledat, la comparació amb les altres persones del nostre voltant, etc
En el grup d’escrits sobre la felicitat que vàrem fer al gener, jo mateixa vaig escriure el primer en què exposava que el concepte de felicitat ja des dels seus orígens ha estat acompanyat d’aquesta discussió… per ser feliç cal ser productiu o centrar-se en el benestar?
Sense dubte en els últims anys a travès de l’exageració i sobrevaloració de conceptes com emprenedoria, productivitat o gestió emocional, se’ns anima contínuament a que tot allò que fem sigui útil o productiu. Cada cop més a teràpia, sobretot els més joves, em diuen coses com “no he fet res de profit”, “no aporto”...
Entre altres moltes característiques a qüestionar de la famosa “nova normalitat”, de la que en Sergi us a parlava a inicis de juny, aquesta és una polaritat que em sembla primordial discutir: La locura per la productivitat (estar ocupat, ser efectiu...), en contraposició al rebuig al concepte de mediocritat.
No pretenc en aquest escrit fer una discussió filosòfica al respecte, no em sento experta ni he llegit el suficient però si que m’agradaria compartir amb vosaltres unes paraules del filòsof sud coreà Byun-Chul Han. Fa uns quants anys que ens proposa reflexionar sobre com hem articulat la nostra societat al voltant d’un ús capitalista del temps, en el seu assaig Buen entretenimiento ens diu “l’entreteniment ha estat absorbit per la imperiosa necessitat de produir”
Us comparteixo un article de El Mundo, de febrer de 2019, abans de la locura de la pandemia, on planteja aquesta idea. Byung-Chul Han: "El ocio se ha convertido en un insufrible no hacer nada"
Repùblica de las Letras, Un programa de una radio chilena en què valoren el llibre de Byung-Chul Han
Una entrevista més recent, de maig, en què ja valora la societat postconfinament. I vaticina la pèrdua del contacte amb el plaer i la tendencia a la propia explotació, que anomena la Societat del Cansanci https://www.lavanguardia.com/cultura/20200512/481122883308/byung-chul-han-viviremos-como-en-un-estado-de-guerra-permanente.html
Si entenem l’engany social que sovint hi ha per a cadascú de nosaltres en aquest concepte de productivitat, ens queda imaginar què podem ser si no som productius o exitosos???
Doncs jo reivindico la capacitat i el gust de ser MEDIOCRE!
Si revisem el que significa aquest concepte podem veure que té més a veure amb estar en un nivell de qualitat mig, que el significat de dolent o de menor mérit és el segon en castellà i ni tant sols apareix en català…
mediocre segons IEC
adj. [LC] De qualitat mitjana.
Un poeta mediocre, una poesia mediocre.
Gent mediocre.
Pel que he trobat sobre el seu origen, la paraula mediocre provè del llatí mediocris que significa “mig” o “comú”. Sent la suma de medius que expressa “mig o intermedi” i ocris que significa “muntanya”, indicant algú que es queda a mig camí essent el cim de la muntanya el destí final.
I què passa si no arribo al cim? Si no acabo la marató que he començat? Si escric un llibre i no és un bestseller? Si el nostre instagram no te milers de seguidors? Si no sóc la millor terapeuta del món? o la mare/pare més dedicat? si no tinc el fill més ben educat?
Que em frustro, em castigo per no ser prou bona, per no haver-m’hi dedicat lo suficient, etc i això no em porta normalment enlloc més que a esforçar-me sense aturador o a abandonar quelcom que en principi em feia feliç.
Un parell d’idees per aprendre a parar,
a reconèixer els meus èxits mediocres
En primer lloc el cim d’un muntanya sol ser un punt concret al que arribar, en canvi moltes de les metes que ens posem en el nostre dia a dia no són tant clares. Per tant ser conscients i definir què és per nosaltres un èxit abans de començar a intentar quelcom sol ser una bona manera de ser més realista.
Si ets de l’estil molt exigent (a veure si la Natàlia s’anima fer-vos un pròxim escrit sobre el tema ;) ) això et pot ser difícil, un petit truc. Escriu què has aconseguit i llegeixo en veu alta imaginant que és el teu millor amic/amiga qui t’ho està explicant… pensaries d’ell/a el mateix que penses de tu? o et faria il.lusió, o enveja, el que està explican-te??
Fes alguna cosa cada setmana que no tingui cap mena d’intenció productiva, que l’única raó per fer-ho sigui que et fa sentir bè. I amb allò que fas perquè toca, per la feina, etc preguntat de tant en tena què t’agrada, què és divertit o agradable d'això.
Per inspirar-vos us deixo un fragment del conte que ens va escriure en Sergi al febrer:
Jo he decidit que volia acabar la meva travessia caminant tota la muntanya però bé us asseguro que si hagués abandonat en algun moment no hauria estat un fracàs. Ben al contrari, he pogut adonar-me que arribar fins on podia era ja el camí complert, que decidir continuar era una nova experiència i que la meva felicitat no es trobava al final que la muntanya marcava, sinó que es troba abans, després i en infinitud de moments de la vida.
El problema de voler ser única i especial és que em centro tant en el que faig i en que no se’m vegi cometre cap error, que m’oblido de la cura dels altres, de cuidar-me, de cuidar la meva nena interior, la meva part espantada, la que no sap què fer, la que la caga…
Ser mediocre, una amiga mediocre, una amant mediocre, un germana mediocre, una filla mediocre o una terapeuta mediocre i ser-ho de forma conscient. Fer-me responsable de fins on puc arribar, assumir la cura en les relacions amb els altres no em fa especial, ni esplèndida però si autèntica.
Per mi ser mediocre te a veure amb la imatge de ser un bon artesà, em recordo sovint que no sempre cal ser l’artista, el diferent, l’original…
Espero que aquesta reflexió us pugui ajudar a portar millor aquests temps incerts de nova normalitat.