Què fer amb la por que es posa dins teu (meu)
També comparteixo alguna idea de què fer amb ella.
10è dia de confinament i fins avui no he pogut començar a escriure sobre la por. Una emoció que per a mi és negada i que la solc expressar en forma de ràbia. Segurament això us pot sonar a xino, així que començaré pel principi.
Com a equip de GEA vam estar pensant de quina manera volíem contribuir durant aquest “estat d’alarma”, i també, de pas, donar-nos a conèixer, i que tu, que estàs llegint aquest blog, et puguis interessar i familiaritzar amb el món terapèutic… i qui sap? potser arribar a fer teràpia amb nosaltres si és que no has començat ja.
En Sergio ens va escriure sobre la frustració, us recomano urgentment que llegiu el seu escrit, jo que porto anys fent teràpia em va ajudar per posar en ordre pensaments i per entendre què m’està passant aquests dies.
I què va passar amb el tema que vaig decidir escriure?…
Bé, jo vaig decidir que escriuria sobre la POR…. LA POOOOR. Quan vaig decidir-ho estava molt tranquil·la confinada a casa meva, inclús m’agradava la idea de parar amb el meu ritme de vida, estar més a casa, amb la meva parella (i en ocasions els seus fills…, aquest tema també dóna per escriure un blog sencer), atendre assumptes que tenia pendents, com per exemple escriure, etc.
Vaig estar pensant en bibliografia que podia llegir per poder fer un blog interessant i que t’ajudés a entendre això de la por, aportar-te idees, explicar-te com funciona la por i com la pots gestionar…
I saps què? Que no he tingut valor o ganes d’escriure fins avui…
La nit del desè dia de confinament, just el dia que he començat a sentir la por, el dia que l’estic vivint en primera persona, el dia en que em comencen a arribar notícies de gent coneguda que s’ha mort… i aleshores començo a pensar amb els meus pares que tenen 70 anys i estan en edat de risc, fantassejo en si els hauran d’ingressar a l’hospital, si podran guanyar la batalla al coronavirus.
Quan me n’adono els meus pensaments van tan ràpids que ja m’estic imaginant a mi a la UCI, sense un respirador i en estat crític, convertint-me en un cas poc freqüent de persona afectada amb 37 anys… i simultàniament m’acompanyen també pensaments de si ingressaré prous diners a final de mes per pagar totes les factures que no perdonen ni havent-hi un coronavirus, si sabré acompanyar als meus pacients amb tot això que està passant…
Tot això acompanyat d’insomni, d’un nus a la gola i al plexo, noto agitació al pit i ganes de plorar.
La meva parella pateix les conseqüències de la meva por i crec que no aprofitaré el temps.
Aquesta nit, abans de llevar-me per escriure aquestes paraules, me n’he adonat, estirada al llit amb la meva parella, amb la que avui m’he enfadat amb ell moltes vegades, que estic irritable i que el què em passa és que estic espantada, sento por, una emoció que sovint em dic que “no l’he de tenir” perquè imagino que si la sento em quedaré paral·litzada i no tiraré endavant, que no faré res de res.
Llavors és quan reflexiono i veig que tot això que he estat nombrant són coses que no han passat, que me les estic imaginant i que estic anticipant, la por té a veure amb el futur, i no amb que passarà alguna cosa positiva, sinó el pitjor del pitjor, per tant, no em deixa veure allò que és real.
Paro, respiro, em llevo, escric mentre em permeto notar les sensacions que abans nombrava, fet que m’ajuda a posar ordre amb els meus pensament i les meves emocions i veure la por amb perspectiva. Clar que, fer tot això, m’ha portat anys de teràpia, no s’aconsegueix només llegint aquest blog o aprenent a respirar.
Què puc fer per gestionar les meves emocions?
Me n’adono que investigar sobre mi mateixa i atendre enlloc de voler deixar de sentir por, acompanyada pel meu terapeuta, m’ajuda en aquests moments de crisi. I, ara, enlloc de voler-me-la treure del damunt, me la deixo sentir, em permeto notar en el meu cos la pressió al pit, el nus a la gola, la dificultat per a respirar i a validar que SÍ, sento por, que estic espantada, i que enlloc d’anticipar vull fer-me responsable de l’aquí i ara.
I decideixo oferir als meus pares anar a fer la compra per a que ells estiguin menys exposats, d’estar al costat de la meva parella parlant i comunicant-li el què m’està passant enlloc de tirar-li la cavalleria per sobre, decideixo parlar amb la meva gent estimada per a que m’escolti i escoltar-los jo a ells i decideixo fer callar aquesta veu que em diu totes aquestes coses catastròfiques!
Per a què serveix la por?
Saps? la por és molt bona, t’ajuda a protegir-te dels perills, de que et facin mal i de tu fer mal als altres, per tant, et permet veure a l’altra i veure’t a tu. El què passa que a vegades, com en totes les emocions, aquestes es tornen neuròtiques.
En el cas de la por, quan es torna neuròtica és quan fugim (sense que hi hagi un perill real) o ataquem (el què faig jo amb la meva parella).
I ara que estic acabant d’escriure aquest blog, que m’ha costat 10 dies, em sento més capacitada per acompanyar-te en allò que t’està passant, confiant amb la feina que fem els psicòlegs, sobretot a GEA Psicologia, perquè tant ells com jo hem fet un dur treball d’investigació en nosaltres mateixos, passant per moments difícils ens els que ara veig la recompensa.
I tu, què fas amb la POOOOR?
També pots apuntar-te a la nostra newsletter que és gratis, on podràs rebre informació de tot això que anem escrivint i propostes de treball per fer-te la vida una mica més amable. Donar-te de baixa també és gratis
PD: us deixo un enllaç d’un article que relaciona les pors amb l’Ansietat. Us el recomano!!!
Casi todas las cosas que nos preocupan no ocurrirán jamás
PD2: si t’hi sents identificada i tens ganes de que en parlem, pots escriure’ns per contactar amb nosaltres