Sobre la frustració

Aquestes paraules les estic escrivint en el 6º dia de confinament a casa. És a partir de dissabte que prenc consciència de que la situació ens porta cap a aquesta opció com una possible forma de cuidar-nos i cuidar als altres.

El cap de setmana del 13 al 15 de Març teniem programat un taller/estada residencial, el primer de GEA Psicologia, amb tot l’equip de terapeutes (la Marta Jaume, la Tina Gubau, la Natàlia Gallart i en Sergio Beltran) i 26 persones que estan realitzant els seus processos psico-terapèutics amb algú de nosaltres en aquests moments.

Una experiència que, com a equip, portem coent desde fa molts mesos. La logística i la preparació de la dinàmica (i altres aspectes com la coordinació amb la casa de colònies, els materials, les reunions…), quan parlem d’un treball terapèutic residencial, és quelcom es torna més complex i ambiciós, per què no dir-ho.

Desde dijous dia 12 és quan comença a remoure’s la situació. Els anuncis de les autoritats sanitàries, el Govern, gent propera amb informacions vàries, contrastos de notícies, etc., fan que haguem de plantejar-nos la continuïtat o no del taller. 

Primers moments d’ansietat i estrès, pors que emergeixen, molèsties i enrabiades, sensació d’indefensió i alhora de culpa...un cúmul d’emocions i sentiments que compliquen la posada en marxa del treball des d’un lloc agradable i nutritiu. A més, es fan els primers anuncis restrictius abans de decretar-se l’estat d’alarma (altre concepte que ja per sí mateix dóna per escriure altre article, en altra ocasió poder ho abordarem).

No dubto, perquè així ho vaig contrastar amb les companyes, que la nit de dijous va ser com a mínim dificultosa en el moment de descansar i dormir. Haviem de prendre decisions, i alhora anar gestionant la resposta sobre les preguntes que els i les participants començaven a plantejar-nos davant la situació.

Divendres 13, de bon matí, i després de donar-nos un temps per reunir-nos i gestionar els aspectes més immediats, vam decidir per responsabilitat i ètica social, que no podem portar a terme el taller i comprometre la salut de tantes persones. A més, teníem clar que la feina no hagués estat el focus d’atenció durant l’estada, sinó el punt d’inquietud davant la resta per si observem qualsevol signe compatible amb grips, refredats o el coronavirus.

Per què plantejo tot aquesta qüestió inicialment si l’escrit es titula “sobre la frustració”?, Evidentment perquè és una de les sensacions que es desprèn i acompanya durant tot aquest episodi anterior, i com no pot ser d’altra manera, segueix acompanyant-me a estones en aquests dies de quedar-nos a casa.

Una possible definició del concepte de la frustració podria ser, el sentiment que ens genera el fet de no poder satisfer el nostre desig, la nostra necessitat en un moment donat. Aquest sentiment comporta una o vàries reaccions emocionals que poden ser diverses segons la persona que la viu i sent. En tot cas, aquestes reaccions solen anar en la línia de la ràbia, la tristesa o disfòria, i fins i tot, l’angoixa.

Podem dir que aquesta frustració és la resultant de la diferència/distància entre allò que desitjo i allò que realment hi ha. És en aquest continu on apareix aquest sentiment. És inevitable, i es dòna com una condició inherent en la vida, el fet d’assumir que no podrem aconseguir tot allò que desitgem en el moment en que ho volem. És més, segurament molts dels desitjos que tenim ni tan sols es podran materialitzar mai en la forma en que ho hem pensat, en la vida. Aquí voldria remarcar que la qüestió es troba sobretot en la satisfacció de les necessitats, no tan en la dels desitjos.

Està clar que desitjar és quelcom que fem tots i totes. El conflicte considero que rau sobretot en el fet que, aquests desitjos, no sempre van d’acord a una necessitat de fons, que seria el que realment pretenem o hem de satisfer. 

A teràpia sempre parlo de l’exemple de la gana i el menjar. Quan prenem conciència de la sensació de la gana, més o menys immediatament, convertim/materialitzem aquesta necessitat en el desig de menjar una o altra cosa. El que queda clar és que, per molt que jo desitgi un tros de pizza, si a la nevera no en tinc i no vull o tinc manera d’aconseguir-ho, la sensació de gana continuarà present, amb el que hauré de flexibilitzar, adaptar el meu desig a la meva realitat ja que sinó, la gana no marxarà.

Així doncs, el punt clau es troba en la capacitat de gestionar i acceptar la discrepància entre l’ideal i allò real. Per tant, el maneig de la situació i l’estil d’afrontament serà el que pot resultar problematic i no tant la situació en sí mateixa.

En els anys que porto de procés personal i d’autoconeixement, la frustració és una de les qüestions que m’ha arribat a inquietar més. Durant molts anys, per la impossibilitat d’acceptar-la, i fins i tot, d’adonar-me que existia. En altres moments del camí, per creure que és el món qui ho pretén però que jo no ho estava mai, posava als altres com els agents que volien frustrar-me, no acceptant que, en tot cas, qui podia viure o sentir la frustració seria jo mateix, no el món. 

Amb les persones que acompanyem a nivell psico-terapèutic des de GEA Psicologia, aquesta vivència és un dels sentiments amb que més topem en diferents moments i etapes dels seus processos també. 

Expressions com “jo no vull seguir sentint el que sento”, “no hi ha manera de que canviï res”, “sempre passa algun fet que m’impedeix ser o sentir-me bé”, etc. Tantes com vulgueu però que sempre topen amb el mateix, el sentiment de frustració per no estar com un o una desitja o s’imagina que hauria d’estar.

I aquí ens trobem. Estem en una situació i context actual que fa que no ens podem oblidar de que la frustració existeix. Hem de tenir cura de no sortir, no tenir contacte social presencial, tancant negocis, espais públics... No pretenc fer un anàlisi psico-social de la situació, no vull contribuir a sobreinformar encara més tenint en compte que ja s'està oferint tota aquesta informació a nivell institucional i és fàcil accedir-hi.

El que si pretenc és posar de manifest que la frustració, amb totes les seves llums i ombres, és quelcom està present en el meu i nostre dia a dia. Ens visita en algun punt i s’hi queda una estona, a vegades, llarga. També cal tenir present que, en la mesura en que evitem sentir-la o adonar-nos de la seva presència, es farà un lloc des d’algun amagatall del nostre interior i no dubteu de que farà la seva feina.

Crec que, dit de forma ràpida i sense gaire filtre, hem d’agrair la seva presència en alguns moments. Acompanyar-la i fins i tot, a nivell símbolic, asseure’ns amb ella, parlar-hi, compartir expressions, de manera que li podem donar una cabuda real a dins nostre i com a forma de no magnificar-la o amagar-la per a que no faci tant de mal.

Som éssers frustrats per naturalesa (sense ofendre a ningú). Vull dir que, en la mesura en que podem acceptar-nos així, podem fer visible que som persones amb limitacions, i és des d’aquí des d’on podem fer-nos càrrec de les nostres necessitats i prendre consciència de quins recursos estan a les nostres mans per aconseguir-ho. D’igual forma, amb aquest adonar-nos és quan podrem veure quines capacitats tenim i com podem desenvolupar-les i/o crear-ne de noves per tal de sentir-nos satisfets (no oblidem, satisfets en la necessitat, i en ocasions, en el desig que benvingut serà si és així).

Podem donar un munt (o poder no tants) “tips” o punts a tenir en compte per tal de gestionar i/o tolerar la frustració. Podem parlar de què és això de la tolerància a la frustració, i quines instruccions cal seguir per tal de “superar-ho” o deixar de sentir-la.

D’igual forma que hi ha molts llocs on informar-se del què està passant, també n’hi ha d’altres que us poden informar. Només us dono un consell, filtreu molt curosament quina informació visiteu i, en tot cas, feu-vos abans la pregunta més essencial per tal de dirigir les vostres recerques: Què necessito?. Si sou capaços i capaces de discernir-ho (que en sí mateix ja és tota una feinada com bé sabreu), llavors segurament la vostra recerca serà més nutritiva i us servirà per gestionar-vos. En cas contrari, no hi haurà cap filtre saludable entre el que us esteu ideant i el que realment us està fent falta.

Per acabar, crec que també pot resultar útil transparentar el motiu essencial d’aquest escrit.

No poder portar a terme el treball residencial de GEA Psicologia (ajornat fins Setembre, perquè el treball si que es realitzarà, fet que facilita la tolerància a la frustració en el meu cas), tots els sentiments que estan donant-se el en context actual, la sobreinformació, la falta de recursos, la inquietud per no poder portar a terme la nostra tasca com a psicòlegs i facilitadors de processos terapèutics, etc. m'estan fent tocar de prop la vivència de la frustració dins meu, dins nostre (com a equip). Al pujar-li una mica el volum a aquesta, vaig poder escoltar la necessitat que volia satisfer i no era altra que continuar sentint que puc treballar i fer-me responsable de la meva labor professional. Sinó pot ser en la manera en que venim acompanyant processos individuals i teràpies en grup, com a mínim que sigui fent-nos presents i fent saber que continuem treballant i estant al vostre costat a través d’aquests escrits, o amb visites on-line, per exemple.

És la manera en que trobo que atenc a la meva frustració, li dono l’espai que té, ni més ni menys, i la gestiono podent obrir els sentiments associats de por, inquietud i malestar que també formen part de mi a moments.

Un cop ho rellegeixo, el més important que rescato és que la sensació és de satisfacció, tant pel que he pogut dir com per veure que pot ser el reflex d’altres persones que s’ho mirin. Aquest és el meu “petit gra de sorra” que avui puc oferir.

Des de l’equip de GEA Psicologia, ens volem fer presents en aquests moments d’excepcionalitat social i esperem que aquest i d’altres escrits us puguin fer més portable alguns d’aquests moments tan “difícils” de portar en el dia a dia.

Tot esperant poder abraçar-nos altre cop,

Salut i serenor. Fins aviat.

Sergio Beltran