Les madrastres
Hola, com estàs?
Avui us vull parlar sobre el rol de les madrastres. Sí, sí, madrastres! Sé que aquesta paraula us pot incomodar, sobretot per la seva història a les pel·lícules de Disney.
Fa poc més de 5 anys que soc madrastra; tot i que m’ha costat molt sentir que ocupo aquest rol. M’he hagut de plantejar moltes coses per arribar aquí, començant pel nom i l’històric que us comentava, de malvada i de persona que fa el possible per maltractar als fills de la parella.
Vull convidar-te a reflexionar i a, si ets madrastra, fer-te sentir més acompanyada, entesa i validada. I si no ho ets, que puguis ampliar la mirada sobre aquest tema.
Son altres madrastres qui m’han donat l’empenta per començar a parlar d’aquest tema, concretament la Pri qui té un compte d’instagram, amb qui vaig fer un directe parlant de la necessitat d’ocupar-se el nostre lloc i de validar-nos.
Aquests dies reflexionant i escoltant a professionals i altres madrastres me n’he adonat que és necessari posar un nom a la relació que tenim les madrastres amb els nens, al igual que la germana del pare és la tieta, el pare del pare és l’avi, la nòvia del pare qui és? Doncs la madrastra. I per què canviar aquest nom si és el que ja existeix, potser caldria anar revisant i deconstruint l’estigma que hem patit les dones que ocupem aquest paper. També vull puntualitzar, que tothom és lliure d’escollir el nom que vulgui, els de casa em diuen madrastra perquè així ha sorgit i estem còmodes amb aquest nom, hi ha altres famílies que opten per altres formes, i està bé mentre hi estigueu d’acord.
Si fa poc que ets madrastra, et felicito i et dono l’enhorabona i alhora vull que sàpigues que és un camí difícil, segurament com tots, ser mare i pare tampoc és fàcil. Però ho tenim una mica més complicat, ja que hi ha molt poca biografia que parli sobre aquest tema i poquets grups d’acompanyament on poder parlar de les nostres vivències, dificultats i preocupacions.
Dic que és un camí difícil, perquè som les últimes en arribar a la família, perquè el o la progenitora ja té un vincle amb els seus fills i filles i, com en qualsevol relació, es necessita de temps per anar-nos coneixent, per crear un vincle i per anar construint el nostre propi llenguatge. I això, no es dona d’un dia per l’altre.
Primer de tot, hem de comprendre que les criatures han passat per una ruptura de la relació dels seus pares, potser fa més o menys temps que es van separar però és una situació molt dolorosa per a ells. Apareixen sentiments de tristesa, de ràbia i de por, que no sempre saben com expressar. I això ho dic perquè, per a mi, és important comprendre que a vegades estan enfadats amb el món i potser ho paguen amb mi, i això no vol dir que jo estigui fent coses malament, sinó que simplement estan enfadats perquè els seus pares ja no estan junts. Quantes vegades has pagat amb la teva parella frustracions o moments difícils que estiguis passant i que no tenen a veure amb ell o ella? Si pots mirar-ho d’aquesta manera, segurament t’estalviaràs molts disgustos.
Si encara no esteu convivint, et recomano que aneu a poc a poc, poder ser clars en que ets la parella del seu pare o mare i començar a fer petites coses que us agradin a tots, com anar al parc, a una fira, al cinema, una excursió…
Tant si esteu convivint com si no, la segona cosa que per a mi també és importantíssima, és la comunicació amb la teva parella. Encara que siguis la última en arribar a casa, no vol dir que no tinguis dret a demanar o a opinar. Junts haureu d’anar construint dinàmiques, normes de convivència… que, potser, seran diferents a les que tenien quan convivien ells sols. I em refereixo a coses del dia a dia: l’hora d’anar a dormir, els àpats, la neteja i ordre de la casa…
Com deia abans, es tracta de cultivar aquesta nova relació amb els fillastres. I per això es necessita passar-hi temps, compartir experiències, la presència alhora de ser-hi en el seu dia a dia. Cadascú és lliure de decidir quanta implicació vol tenir-hi amb ells. Evidentment, no ets la mare de la criatura i per tant, no tens les mateixes obligacions que ella. Pots decidir si els vols cuidar si la teva parella t’ho demana, anar-los a buscar a l’escola, ajudar-los a fer les feinetes de l’escola, jugar amb ells… Ara bé, a casa també ets la seva adulta de referència, ser-hi present i implicar-te t’ajudarà a crear vincle. En el meu cas, quan feia uns mesos que convivíem, ens van confinar i vam haver de passar mooooltes hores junts. Van ser moments molt difícils, on vaig necessitar de les meves amigues i professionals per desfogar-me, per validar tot el què estava sentint, per anar veient com em podia cuidar… a part dels moments difícils, conviure ens va ajudar a conèixer-nos més, a trobar coses que ens agradava fer junts i anar-nos sentint més família. Tot i que hem necessitat anys per sentir-nos que som una família.
Tinc ganes d’anar-vos compartint experiències per anar desmentint, que això de ser les madrastra ens converteix en les dolentes!!
Amb ganes d’escoltar-vos als comentaris, si us ve de gust, per a donar-nos suport i sentir que no estem soles!!
Us deixo un parell de comptes d’Instagram que parlen sobre les madrastres i que a mi m’han ajudat molt: