La dependència en les relacions.
Com creus que et relaciones? T’identifiques amb alguna d’aquestes maneres?
culpes a l’altre perquè les coses no surten com tu vols?
Esperes que els teus amics o la teva parella haurien de comprendre sense haver de demanar res?
Intentes rescatar als demés controlant i manipulant per fer-los sentir en deute o dependents de tu?
Fas els paper de víctima, controlant als demés al fer-los sentir culpables?
Fas el paper de tirana abrumant-los i controlant-los per por a la por?
Exigeixes a l’altre que faci les coses que tu vols o com tu vols que es facin?
Arribes tard sense considerar a l’altre que ha hagut d’estar esperant?
Li agafes menjar del plat sense haver demanat si podies?
Deixes tot desordenat esperant que l’altra persona vingui al darrera a ordenar-lo?
Et queixes quan estàs en relació amb l’altre?
Ataques amb violència física, sexual o verbal. Pares quan l’altre et diu que no?
Critiques i llances judicis, justificant la teva postura o el teu comportament?
Totes les nostres reaccions i exigències que tenim envers els altres van ser, en el seu moment, la nostra forma de sobreviure. Són estratègies que quan érem nens i nenes ens van ajudar a protegir la nostra vulnerabilitat que en cada un@ de nosaltres va ser danyada.
A vegades d’una manera més severa, en forma d’abús o maltractament, d’altres en forma de burla, de rialla, de no validar les coses que fèiem, de no sentir-nos recolzades pels que més estimaven, per la falta d’atenció...
Totes i tots desenvolupem una estratègia de reacció i d’exigència.
Estem atentes per a protegir a QUALSEVOL preu la nostra part vulnerable, per a que no senti dolor, por, decepció o pèrdua, tal i com ho vas sentir quan eres més petita.
Quan comencem una relació…
Tots tenim un sac en el que hem guardat les nostres necessitats que no van ser satisfetes a la infància, i segurament aquest sac està ben tancat amb pany i clau, perquè fa mal.
Potser no en som ni conscients que tenim aquestes necessitats ni que les hem guardat. Quan ens enamorem comencem a tenir record d’aquest sac i, de manera inconscient, obrim el pany i busquem en el sac i comencem a posar la parella a prova, possiblement per a repetir allò que va ser.
Per exemple, el meu pare estava absent emocionalment, quan tenia un problema no hi era, o quan plorava em deia que parés sense preguntar què em passava i jo em sentia abandonada… quan estic amb parella i un dia tinc ganes de compartir com m’ha anat el dia, i la parella en aquell moment no està disponible, perquè té feina, perquè potser està amb les seves coses, perquè emocionalment està trista, etc. Aquí, segurament, connectaré amb la ferida del pare i tornaré a sentir la sensació d’absència i d’abandonament. Pot ser que m’hagi buscat una parella abandònica per així reafirmar que “a mi tothom m’abandona” o potser que la parella en aquell moment no estigui disponible i jo, enlloc d’acceptar el límit i entendre que la persona també té les seves necessitats, ho visc com que m’està abandonant.
La diferència és que ara ets adulta, no ets una nena que depèn de l’adult per a sobreviure, però en les relacions surt aquesta nena amb les seves ferides i quan més còmodes i més confiança tenim amb la parella, més creixeran les nostres expectatives.
Per això és important fer un treball terapèutic per a:
Que puguis anar sent conscient dels teus estil de relació.
Observar com va ser a la teva infància i veure si estàs repetint patrons.
Acompanyar a totes les teves parts, les parts que són doloroses i que en el seu moment ningú les va acompanyar, per a deixar de buscar en els altres i exigir-los i ser tu qui t’acompanyis en el teu dolor.
Madurar i fer-te conscient de les teves necessitats per anar atenent-les i fomentar l’auto-recolzament. La Marta ens parla d’això en el blog “la parella confinada”.