Quan no sé... amb què m'estic trobant?
Si ens esteu seguint per xarxes ja sabreu que des de GEA Psicologia venim apostant des de sempre pel format grupal d’intervenció terapèutica.
Aquest nou curs, també comencem a engegar un altre espai grupal que creiem de vital importància, la supervisió professional.
A més dels grups que ja tenim en marxa conduits per en Ramón Ballester, aquest Novembre volem iniciar una nova proposta de supervisió per a professionals novells i/o terapeutes junior conduit per la Natàlia Gallart i en Sergio Beltrán, dos de les persones fundadores d’aquest projecte.
Sabem el difícil que pot resultar en ocasions la tasca de posar-se davant de l’altre i acompanyar-la en allò que vagi sorgint i necessitant. És aquí on pot donar-se un dels moments que, gairebé sense cap mena de dubte, provoca més incomoditat en la persona professional que acompanya:
“No sé què dir”, “Ara no tinc idea de què fer”, “I amb això, què en faig?”...
De ben segur que alguna d’aquestes afirmacions o preguntes us ha pogut rondar pel cap en determinats moments de l’acompanyament. Ja sigui en una sessió individual de teràpia, com davant d’un grup de classe, un usuari de centre, un alumne, etc.
El que pot ser més interessant de preguntar-se és: “Amb què m’estic trobant?”, “Què m’està dient de mi això que veig en tu?”, “Com ho col·loco en la relació i poso a disposició d’ajudar-te/acompanyar-te?”...
Resulta necessari disposar de certes eines que ens permetin transitar aquests moments d’incertesa. Moltes d’aquestes eines les adquirim a través de formacions, reciclatges professionals, postgraus, especialitzacions, etc. Ara bé, també hem de tenir present altres aspectes de la relació terapèutica que s’estan donant i no sempre li posem l’atenció i/o consciència necessària.
No deixem de ser una persona davant de l’altre, ja sigui individualment o en grup, i per tant, inevitablement ens passaran “coses” a la vegada que a l’altre li passaran amb nosaltres.
No entrarem en aquest escrit a parlar de tecnicismes, si treballeu com a terapeutes, de ben segur que ja sabeu a que ens referim amb això. El que si volem és poder donar un petit espai al món de possibilitats que se’ns obre davant aquest “no sé” en general.
Amb què m’estic trobant?
Doncs amb la possibilitat de prendre consciència de la nostra humanitat, tan la pròpia com la de l’altre. No elevar la nostra auto-exigència o creença de que hem de saber en tot moment el què dir o fer ja que pot resultar més nociu que enriquidor per l’experiència del moment.
Ser capaces de viure’ns com a humans finits i sense absolut control de tot el que ens envolta. Això no vol dir que ens podem desresponsabilitzar del que hi hagi, tan sols és una actitud compassiva cap a un i cap a l’altre que obre un món de possibilitats de tenir un contacte més real i nodridor.
Acceptar aquesta incertesa ens pot fer tocar la nostra vulnerabilitat i no significa que per això siguem més dèbils o poc potents en l’exercici de la nostra professió, res més lluny d’això. Sentir-nos vulnerables ens permet deixar-nos tocar per l’experiència, pel que està donant-se en aquell moment i així poder donar resposta molt més ajustada a la necessitat de l’instant i no tan a preceptes rígids o creences de com hauria de ser quelcom en un moment donat.
En alguns moments de qualsevol teràpia o acompanyament segurament apareixerà dolor o es farà molt patent el patiment de la persona. Sol ser un instant en que podem perdre contacte amb l’altre ja que ens toca/ressona amb vivències pròpies. Fins i tot pot passar que tornem a trobar-nos davant de la incertesa de no saber què fer amb allò que està passant. Aquí pot ser un bon moment per posar-se com a observador del propi dolor i el de l’altre, sense ànim de canviar res, tan sols respirar sense lluitar per a que acabi o es transformi ràpidament en quelcom més suportable, en definitiva, “no fer res” (ja veieu que no és ben bé així, estan passant un munt de coses en aquell moment).
Una altra possibilitat que dona aquests moments pot ser el fet d’introduir altres formes d’expressió i comunicació. Us imagineu, si la situació creieu que ho acompanya, l’opció d’introduir l’experiència corporal a la sessió? Tenim altres formes de comunicar-nos i expressar-nos i a vegades ens perdem o limitem només amb discursos i relats que no permeten transitar la situació que s’està donant.
Pot passar-nos que no saber què fer en alguns moments quan acompanyem a l’altre ens pugui produir cert nivell d’estrès o fins i tot, ansietat. Parar-nos, posar atenció i escoltar quin missatge ens estem donant pot resultar útil per no entrar en aquesta ansietat.
En tot cas, no estem parlant de res més que del nostre nivell de tolerància a la incertesa i control com us dèiem més amunt d’aquest escrit.
Com us cuideu en l’exercici de la vostra professió?
Quin espai d’autocura, de compartir amb altres professionals teniu a l’abast? En feu ús?
Què més se us acudeix davant d’aquests “maleits o beneits no sé” quan esteu treballant?
En definitiva, volem llegir-vos i escoltar-vos. Des de GEA Psicologia tenim ganes de seguir ampliant i donant la importància i lloc que té a l’espai de supervisió professional i ara, també per a grups específics de persones que faci poc temps que exerceixen com a professionals.
Perquè no estem soles, ni ho hem d’estar i podem enriquir-nos de l’experiència grupal mentre seguim creixent com a professionals.
Us llegim!