Reflexions sobre el taller de l'EXIGÈNCIA

Fa uns dies que vam fer a GEA el taller per a treballar l’exigència i encara em dura l’alegria per haver acompanyat a les 11 dones que van assistir-hi.

Sí, tot dones… i em pregunto per què no s’hi va apuntar cap home… és l’exigència una característica que desenvolupem nosaltres? És la societat qui ens atorga i ens pressuposa aquest atribut? Frases com “he de ser una superwoman”, “he de ser una bona mare”, “no soc suficient”, “he de ser eficaç en la meva feina i donar resposta ràpida a tot”, “no puc ferir mai a ningú”… van anar apareixent al llarg del treball. 

Segurament podríem obrir un llarg debat de com ha afectat el patriarcat en tot això i quins rols hem anat desenvolupant les dones, però això serà en un altre escrit. 

Observant-les veia com el dolor apareixia al exigir-se totes aquestes coses, sovint qui es considera que té una part exigent li costa adonar-se’n de com li perjudica. Ho considerem una qualitat que ens ajuda a arribar a l’excèl·lencia i la societat ho sol premiar. I si no ens donem un temps i un espai per escoltar-nos, no ens enterem de com ens pot arribar a afectar.

Algunes d’elles coincidien en que els hi era més dolorós nombrar en veu alta l’exigència de les altres que la seva pròpia, que estaven tan identificades amb la seva que fins i tot ho havien normalitzat. Com si elles fossin així i no hi hagués possibilitat de canvi. 

L’exigència és una part més de nosaltres que conforma el nostre sistema intern, en algun moment hem après a actuar d’aquesta manera i és important comprendre en quin moment vaig aprendre’n i quina funció té aquesta part.

Important comprendre que soc jo qui em tracto així avui en dia, i segurament també als qui em rodegen, posant-me exigent també amb elles. Al taller vam veure, però, com resultava més fàcil parlar-nos amb més contundència a nosaltres mateixes que a les demés.

Així ho explica una de les participants:

“A partir d’aquí vaig començar a descobrir una sèrie de coses, que no sabía que em pesaven tant, em vaig soprendre molt. Amb els exercicis que vaig fer me’n vaig adonar que la meva exigència em pesa, m’esgota i em fa estar malament, i que jo la tinc tant interioritzada que exterioritzar-la no era un problema, però exterioritzar les exigències d’altres persones en canvi se’m va fer horrible.

Això em va fer pensar en com penso sempre en els demés abans que en mi mateixa (…)” C.S.

Va ser molt nutritiu veure com podien conversar amb elles mateixes, experimentar la contundència que tenen les seves paraules, observar a on havien après a parlar-se així i poder transformar aquest discurs en un de més nutritiu i menys dolorós. 

Sabem que el treball en grup és difícil pel fet de mostrar parts incòmodes de nosaltres, el fet que aflorin emocions com la tristesa, la ràbia o la por davant de gent desconeguda fa que tinguem més resistències alhora de assitir-hi… i a la vegada és tant nutritiu! Alguna participant comentava com s’havia sentit identificada amb cada una d’elles, alguna altra havia pogut reconèixer actituds de la seva mare i va poder comprendre aspectes de la seva vida, estar en grup fa que no ens sentim soles davant el malestar!

Dues d’elles ho expliquen d’aquesta manera:

“Entres a una sala plena de cares desconegudes, i en surts sentint una gran empatia/ escalfor per a cada una d'aquelles persones i les seves situacions. D'aquesta experiència en grup me n’emporto tot el que es desperta a dins sense ser-ne conscient.” N.A.

“També vaig veure que hi ha molta més gent amb les mateixes preocupacions que jo, les mateixes pors i els mateixos pesos. Realment no m’agrada la idea de que més gent pateixi això… Però sí que em van agradar els canvis que es van portar a terme des de que vam començar el taller fins que el vam acabar. Em van agradar les reflexions de la gent, que considero que també són aplicables a mi.” C.S.

Us deixo altres testimonis de dones que van participar al taller, que van viure en primera persona el treball i les seves reflexions de per a què els hi ha servit! I al final us comparteixo un poema que va fer la L.R. durant el transcurs del taller.

GRÀCIES a cada una de vosaltres per l’entrega i la confiança, em fa molt contenta ser testimoni de la destrucció i la cura que hi ha en vosaltres!

TESTIMONIS

“Una de les frases que em persegueixen encara després de l’experiència al taller ha estat que l’exigència, en si, està ben considerada d’entre la societat; gràcies a l’honestedat d’aquestes paraules he aconseguit entendre la meva tendència a crear un cercle viciós que potencia l’exigència sobre la meva part exigent. Vist així, també per escrit, noto l’esgotament físic i psíquic que viure en aquest estat d’alerta suposa al meu dia a dia i a l’hora de relacionar-me amb mi mateixa i amb l’altrx. Donar-me l’espai d’un dilluns a la tarda durant 3h per explorar aquesta convivència amb l’exigència, activar la compassió, relativitzar i crear noves maneres de pensar- me i sentir-me deixant de banda els adjectius positius o negatius sobre allò que m’ocupa ha estat, se’ns dubte, un punt d’inflexió en la consciència. 

Gràcies a l’equip de GEA, la Natàlia, en Roberto, les companyes per fer-me de mirall i acompanyar-me en essència i a mi per atrevir-me a conèixer-me.” M.C.

“Trobar una estona per posar consciència i revisar-me sempre em sembla profitós i necessari. Si puc fer-ho acompanyada d'altres persones i de la mà de professionals responsables i respectuoses com vosaltres, l'experiència em queda gravada i d'alguna manera, sento que em servirà per sempre. 

Durant el taller em vaig sentir acollida i segura. Vaig poder posar consciència del meu grau d'exigència cap a mi i cap a les altres persones i, sense sentir-me culpable, buscar altres maneres de pensar, d'enfocar, de parlar i de parlar-me. 

Assistir al taller m'ajuda a responsabilitzar-me de com em relaciono amb les altres persones i amb mi mateixa. 

Em sento agraïda i animada a seguir treballant.” C.A.

“Al començar el taller, ens vau fer escriure un cartell i vaig pensar que seria un fet sense importància per tal de passar als fets importants. Vaig estar equivocada, en aquest moment, personalment, vaig començar a descobrir que la frase que havia escollit provocava en mi moltes sensacions i molts sentiments negatius, que no m’agradaven, però que son sentiments que tinc dia rere dia i amb els quals carrego.

Tot i que vaig anar al grup de joves, mai havia sentit una reparació d’aquesta manera. Hi ha moltes coses que en la teoria me les conec, però el fet de sentir-les d’aquesta manera em va fer veure que necessito treballar la meva exigència, perquè sóc una persona, com qualsevol altre, i el més important per mi, sóc jo mateixa, i no puc continuar fent-me mal d’aquesta manera ni portant aquesta autodestrucció a sobre.

És per això que considero que aquest taller ha sigut molt revelador per mi, i ha fet que hagi marxat d’allà amb ganes de canviar-me, per poder estar bé, i de fet ja he estat aplicant coses a la meva vida per portar a terme canvis, per poguer respectar-me i estimar-me.

Moltes gràcies Natàlia, moltes gràcies per aquesta experiència tant maca!” C.S.

POEMA

Hija

Frente a la soledad de un cojín rojo, 

Oigo tu voz en mis orejas. 

Oigo como me susurras dulces palabras de hiedra, reptantes, crecientes, devoradoras.  

Todo lo puede tu pecho de madreselva, araña de un abrazo punzante. 

En tus brazos me mezco como el último rayo en las oscuras aguas de un lago. 

Y a medida que el ocaso se cierne sobre el rojo cojín, 

Desaparece la luz, 

Tragada por la espesa mancha de un beso.

L.R.