Criança. Els fills com a "Aus Fènix"
En la criança, hi ha moments hem d’elaborar el dol de les transformacions que els/les nostres fills/es viuen.
Fa temps que em segueix una frase: << En la criança, maternant i/o paternant, vivim múltiples dols>>.
Els nostres fills i filles o les persones que acompanyem en el seu creixement evolutiu, es transformen a una velocitat estrapitant i això fa que hem d’anar elaborant dols dels qui deixen de ser, per donar lloc als que van esdevenint.
I és que sembla que aquesta aventura de mater i paternar, entre tantíssimes coses, porta un tema de dols.
Al estrenar-nos en el mon de la criança hem de fer el dol de la “jo individual” la “jo no mare/pare”; Per posar un exemple, mor una part de mi que sortia de casa quan volia, amb la cartera i les claus de casa, sense una bossa carregada de bolquers, robeta de recanvi, cremeta pel culet, ... Mor una “jo” que organitza la pròpia vida en funció només de si mateixa: quan faig vacances, si visc a Catalunya o a Nova york, deixo la feina?... i neix una mare, un pare.... I això implica un dol d’aquest individu que deixo enrere, deixo de ser.
La parella, que ara també és parella de pares/mares també viu un dol, fins al moment tan sols han estat ells/es dos, ara seran 3 ( o 4 o més si l’embaràs és múltiple ), han tingut un estil de vida que deixen enrere, i que sovint pot costar de deixar-lo anar. Això pot provocar tant crisis tant individual com de parella.
Implicar-se en la criança és veure com els nostres fills/es es van transformant i van donant mort (una mort no clínica, sinó metafòrica) a uns éssers per fer-ne néixer uns de nous, tal com una Au Fènix que mor per renéixer una vegada i una altre.
El que vivim amb els nostres fills/es recent nats, té els dies comptats, ràpid s’espavila, aguanta el cap, fixa la mirada, aprèn a agafar-se del pit, dorm més hores seguides (això si teniu sort és clar!!!)... Aquest bebè ràpid donarà lloc a un altre bebé, un que gateja, diu les primeres paraules, agafa objectes amb fermesa i s’ho emporta tot a la boca, es reconeix al mirall al mirar-se, riu a pit obert quan t’amagues una vegada i una altre darrere de les teves mans, un bon dia ja camina, dibuixa i pregunta el per què de tot el que ens rodeja, canta, es disfressa, comença l’escoleta... i un bon dia queda molt enrere el bebè recent nat.
Els/les nostres fills/es evolucionen, es transformen, i anem vivint una “mort”/transformació necessària, volguda, d’aquestes personetes. Vivint múltiples dols dels moments que anem vivint al seu costat.
Hi haurà dols que seran molt benvinguts, aquests quasi no els notarem i els celebrem, i d’altres ens costaran més, fins i tot ens hi podem resistir. El gran repte serà deixar anar.
En el meu maternatge vinc observant un moment en que aquest saber deixar anar ve essent potent: la pubertat o entrada en l’adolescència.
Parlem de la dificultat en acompanyar als púbers o adolescents, per les seves complexitats, i sovint perdem de vista que en aquesta etapa vivim quelcom important: ens toca despedir-nos dels nostres fills/es petits/es en la mesura que van creixent, i d’un tipus de maternatge/paternatge. I als nostres fills i filles els toca despedir-se del món infantil.
Correm el perill de voler que el/la nostre fill/a no creixi, quedi nen/a. Deixar que els i les nostres filles creixin, i a la seva manera pot ser tot un repte.
Com a mare, veig que de tant en tant em toca fer el dol d’una manera dels meus fills: fa dies que no necessiten que els expliqui un conte per adormir-se, juguen sols a casa, volen anar sols pel carrer i un llarg etc, hi ha una transformació en ells que dona lloc a un nou individu, més autònom si tot va be! I això canvia el maternatge/paternatge.
Com a pares/mares també hem d’esdevenir Aus Fènix, ens hem d’anar transformant per poder acompanyar als i les nostres filles en els diferents moments de la seva vida, podent fer el dol d’aquells rols que teníem i acollint els que venen de nous.
Us deixo un poema de Gabriel Garcia Márquez, que explica d’una manera bellíssima aquesta cara de la criança.
CUANDO LOS PADRES NOS QUEDAMOS HUERFANOS
Hay un período
cuando los padres
quedamos huérfanos
de nuestros hijos.
Es que los niños crecen independientemente de nosotros,
como árboles murmurantes
y pájaros imprudentes.
Crecen
sin pedir permiso a la vida.
Crecen
con una estridencia alegre
y, a veces,
con alardeada arrogancia.
Pero
no crecen todos los días,
crecen de repente.
Un día se sientan cerca de ti
y con una naturalidad increíble
te dicen cualquier cosa
que te indica que
esa criatura de pañales,
¡ya creció!
¿Cuándo creció
que no lo percibiste?
¿Dónde quedaron
las fiestas infantiles,
el juego en la arena,
los cumpleaños con payasos?
El niño crece
en un ritual de
obediencia orgánica
y desobediencia civil.
Ahora estas allí,
en la puerta
de la discoteca
esperando no sólo que no crezca,
sino que aparezca.
Allí están
muchos padres al volante
esperando que salgan.
Y allí están
nuestros hijos,
entre hamburguesas y gaseosas.
Con el uniforme
de su generación
y sus incómodas
y pesadas mochilas
en los hombros.
Allá estamos nosotros,
con los cabellos canos.
Y esos son
nuestros hijos,
los que amamos
a pesar
de los golpes de los vientos,
de las escasas cosechas de paz,
de las malas noticias
y la dictadura de las horas.
Ellos crecieron amaestrados,
observando y aprendiendo
con nuestros errores
y nuestros aciertos.
Principalmente
con los errores
que esperamos no se repitan.
Hay un periodo
en que los padres
vamos quedando
huérfanos de los hijos.
Ya no los buscaremos más
en las puertas de las discotecas
y del cine.
Pasó el tiempo del piano,
el fútbol,
el ballet,
la natación.
Salieron del asiento de atrás
y pasaron
al volante de sus propias vidas.
Deberíamos haber ido más
junto a su cama,
al anochecer,
para oír su alma respirando
conversaciones y confidencias
entre las sábanas de la infancia,
y a los adolescentes,
cubrecamas de aquellas piezas
con calcomanías,
afiches,
agendas coloridas
y discos ensordecedores.
Pero crecieron
sin que agotáramos con ellos
todo nuestro afecto.
Al principio
fueron al campo,
la playa,
navidades,
pascuas,
piscinas
y amigos.
Sí,
había peleas en el auto
por la ventana,
los pedidos de la música de moda.
Después llegó el tiempo
en que viajar con los padres
comenzó a ser un esfuerzo,
un sufrimiento,
no podían dejar a sus amigos
y primeros enamorados.
Quedamos los padres
exiliados de los hijos.
Teníamos la soledad
que siempre deseamos,
y nos llegó el momento
en que sólo miramos de lejos,
oramos mucho
(en ese momento
se nos había olvidado)
para que escojan bien
en la búsqueda de la felicidad
y conquisten el mundo
del modo menos complejo posible.
El secreto es esperar.
En cualquier momento
nos darán nietos.
El nieto
es la hora del cariño ocioso
y la picardía no ejercida
en los propios hijos.
Por eso,
los abuelos
son tan desmesurados
y distribuyen
tan incontrolable cariño.
Los nietos
son la última oportunidad
de reeditar nuestro afecto.
Así es.
Los seres humanos
sólo aprendemos
a ser hijos
después de ser padres;
sólo aprendemos
a ser padres
después de ser abuelos.
En fin,
pareciera que
sólo aprendemos a vivir
después de que la vida
se nos va pasando.
Disfrutemos de nuestros hijos en cada una de sus etapas mientras duremos vivos.
Dedico aquest escrit als meus fills, en Nil i la Maria, Aus Fènix.