Donar, rebre, demanar. Sembla fàcil, però....
El tema del donar i el rebre (i per tant, també el de demanar i agrair) és una qüestió que sol aparèixer en els processos de teràpia, ja que quan hi ha desequilibri entre aquestes accions es genera molt patiment emocional i conflictes.
Avui escric sobre això per compartir reflexions que són fruit tant de l’experiència professional com personal.
Sabem que en les relacions hi ha un donar i un rebre constant. Dos moviments igual de necessaris, que quan estan connectats a l’AMOR (no em refereixo a l’amor romàntic) hi ha un fluir natural en l’intercanvi. Aquest intercanvi necessita una compensació adequada, però aquesta no és la mateixa per a totes les relacions.
En les relacions de parella o d’iguals, l’equilibri està en donar i rebre en la mateixa proporció. Quan una tendeix a donar molt i rebre poc, viu frustració, decepció i sovint ràbia, i es sent poc nodrida. Quan una rep molt més del que dona, viu amb sentiment de deute, de càrrega i possiblement, de culpa.
En les relacions d’ajuda, per a que aquest intercanvi mantingui la dignitat dels implicats i la pròpia responsabilitat, és important tenir present que només es pot donar el que es té i es pot rebre el que es necessita. Situacions on aquest «ordre» es trencaria, seria quan a teràpia, per exemple, el consultant pretén que el terapeuta cobreixi les carències infantils d’atenció i cures, o bé quan el terapeuta assumeix el paper de mare o pare al voler cuidar i protegir al consultant, o quan el consultant desitja que el terapeuta li doni una resposta a la decisió que ha de prendre sobre un assumpte personal.
En les relacions entre generacions, en canvi, aquest equilibri és com la corrent d’un riu que sempre va cap avall: els pares donen i els fills prenen.
Encara que els pares rebin quelcom dels fills, aquests no poden compensar el que han rebut d’ells, aquesta compensació es fa donant als propis fills, o a la comunitat. Quan es pretén resoldre la vida dels pares, saldar «el deute» o «fer- los feliços», es genera un desordre.
En el moment del cicle vital on els fills ja son adults autònoms i els pares són dependents, llavors s’estableix una relació d’ajuda dels fills cap als pares. Però els grans continuen sent els pares. En aquest sentit, cal no perdre de vista tant l’ordre de l’ajuda com l’ordre generacional, així quan donem als pares allò que no necessiten, els estem traient dignitat. I si estem donant el que no tenim, vivim amb esgotament, conflictes amb la parella, frustració, etc.
Un exemple d’un desordre en aquest equilibri seria: una persona adulta que va cada dia a passar la tarda i vespre amb el seu pare invident que viu sol. Però ell és autònom i autosuficient malgrat la seva ceguesa. I a més, el fill no té temps per dedicar-se a ell i la seva família.
Quan aquest intercanvi entre el donar i el rebre té de base la POR, es generen nusos, conflictes, malestars i sovint símptomes.
Per exemple:
-Quan no ens sentim mereixedors de rebre i bloquegem tota energia que ens pot nodrir, com rebre un simple elogi o un agraïment.
-Si donem com a forma de no haver de demanar. Demanar és un acte que requereix valentia, ja que suposa expressar les nostres necessitats i per tant mostrar-nos vulnerables. A vegades per por a assumir aquest risc donem molt, fent renúncies, esforços, inclús sacrificis, esperant inconscientment que quan sigui el nostre torn l’altre ens doni. És llavors quan el demanar es converteix en una exigència soterrada. El «no» és viscut amb decepció i frustració i ràbia: «amb tot el que jo he fet per tu i t’he donat, per una sola vegada que demano, i em dius que no». Aquest donar esdevé una estratègia manipuladora inconscient.
-Donar molt, també des de l’esforç i la renúncia, perquè necessitem i esperem validació de l’altre, o que ens estimin. Sense adonar-nos pretenem «comprar» l’amor i el reconeixement (i tinguem clar que són gratis!)
-Sovint, com que el donar està associat a la generositat i a la bondat, donem per sentir-nos «bones persones», llavors es crea un dilema moral quan hem de dir que «no»: el dilema entre atendre la meva necessitat i sentir-me «mala persona» o sentir-me «bona persona» però renunciar al que necessito. -A vegades, també el donar ens fa sentir més poderós, més gran que l’altre.
Deia que sota aquestes dinàmiques hi descobrirem la por. Por a què? A no ser estimats, a que ens facin mal, a no ser suficients, a no ser dignes o a sentir-nos culpables.
Us convido a explorar i identificar si hi ha o no equilibri i compensació adequada en els vostres donar i rebre.
A mirar de descobrir si el sentiment de culpa o la por a no ser volguts/des fan de timó dels vostres donars, si us sentiu dignes de rebre i si us sentiu segurs de mostrar la vostra vulnerabilitat i de poder demanar quan necessiteu.