I els nens i les nenes???
Castigats? de vacances? No… confinats!
Aquests dies de confinament hi ha una cosa que m’ha impressionat: El silenci que tenim a les ciutats. Ahir, que per fi va sortir un sol primaveral que convidava a estar amb les finestres obertes, es va trencar aquest silenci amb els crits de joc d’un nen o nena. El cor em va fer un salt d’alegria, “un nen/a jugant al carrer” i una caloreta em va envair el pit, una sensació agradable, de salut.
(continua després de la imatge).
Jo estic vivint aquesta situació amb la meva família: els meus dos fills i la meva parella, pel que fa als efectes sobre la parella en confinament, en vaig parlar fa uns dies, avui us vull parlar dels infants.
Sobre què fer amb infants aquests dies crec que ja s’han publicat infinits post, blogs… si volem podem no avorrir-nos gens, les xarxes estan plenes d’activitats a fer per passar aquests dies amb els i les petits i petites de la casa. Els qui passem el confinament amb infants, és ben diferent de qui el viu sol/la, que gaudeix/pateix de temps única i exclusivament per un/a mateix/a. La Tina ens n‘ha parlat en un escrit.
Tot i que no estic especialitzada en psicologia infantil, vull parlar sobre l’efecte emocional que he anat observant aquests dies en els meus fills, i que pel que he anat parlant amb amistats vaig veient que no és exclusiu en ells i que s’està donant a la majoria d’infants.
A vegades escolto dir “ els nens i les nens rai… que viuen al marge del que està passant”
Això és mentida … els nostres fills i filles estan molt al cas del que està passant. Des del mes de Gener que escolten parlar del Covid 19 i les maleses que aquest comporta, primer des de lluny i ara de primera mà. Aquests dies en que ja estem vivint la situació en primera persona, ells i elles també en pateixen les conseqüències, i també viuen les emocions que comporta : angoixa, por, enfado, inseguretat, frustració…
Escolten les nostres converses, ens escolten parlar per telèfon (encara que ens n’anem a una altre habitació ells/es ens escolten, recordes quan eres petit/a i escoltaves als teus pares?? ells/es fan el mateix ), escolten les notícies, la ràdio, veuen les portades del diari i els seus titulars… així que poc a poc s’han anat inundant també de tota aquesta informació, tal i com diu en Sergio al seu escrit sobre “reconfinamiento (part 1 i part 2)” també estan sotmesos a la Infointoxicació.
Una característica infantil és que s’empapen de tot el que passa al seu voltant, quantes vegades no hem dit que són esponges, tot ho absorbeixen, però clar aquest absorbir no es limita en l’aprenentatge motriu, de conceptes, del llenguatge… traspassa més enllà. També absorbeixen els nostres estats emocionals, l’estat que ara mateix viu la nostra societat.
Els infants, en general, són molt més sensibles al que passa al seu voltant, que els adults/es.
Als qui teniu fills/es, o conviviu amb mainada, segur que ja heu notat que passen moments en que de cop i de volta, i sense massa sentit, es malhumoren, s’enfaden per petites coses, es frustren exageradament per quelcom irrisori… un dibuix que li ha sortit malament, el dinar que no li agrada, no es vol fer el llit….
Pot ser també us expressin que tenen mal estar, ja sigui en forma de mal de panxa, més constipats que de normal, dificultat per adormir-se ( tot i seguir les rutines que tant ens recomanen seguir ), malsons, mal de coll, migranyes…
És la manera en què estan traient el seu malestar.
El contacte físic dona molta seguretat als més petits i petites. Potser que us tornin a demanar que els feu companyia mentre s’adormen, fins i tot que alguna nit dormiu amb ells/es. Pot ser que demanin més sovint estar a la vostra falda, més petons i abraçades. En algunes coses pot ser que vagin en un suposat enrere… com que els torneu a acompanyar al lavabo, a buscar algo a l’habitació del final des passadís… Aquelles situacions que ja havien aconseguit fer sols i soles, en les que ja es notaven segurs/es per fer, ara que vivim una situació d’inseguretat ens tornen a necessitar per fer-les…
Us explico algo que va passar a casa fa uns dies, i que en part és el que m’ha motivat avui a escriure sobre els nens i nenes.
La primera nit de confinament, un dels meus fills va passar molt mala nit, tenia mal de panxa, plorava de malestar, l'endemà va seguir igual… vàrem sospitar que el mal de panxa ( que mai en té ) tenia a veure amb la nova situació:
D’un dia per l’altre ens quedem tancats a casa, es suspenen les classes fins a nou avís, ens despedim a corre cuita de les i els mestres, no podem sortir més que per anar a comprar menjar, o allò imprescindible això els i les adultes, no podem veure els avis, ui els avis … inimaginable i menys els i les nenes que són asintomàtics, no poden venir al super, al carrer ni en parlem que potser porten el virus, no ho sabem i infecteu a tota la ciutat…., el gos sií que pot sortir però els nens i nenes no…
Arriba un allau de notícies que ens exalten i els exalten a ells, que si els militars estaran al carrer per vetllar que es compleixi el confinament, ( que hi ha una guerra ?? és el primer que es pregunten ells/es ), cues per anar al súper, alguns productes acabats i noves consignes que ens van arribant dia a dia, parlem de morts, d’infectats, de persones en risc…
I ells/elles ho van absorbint tot… els nostre malestar, el malestar de la societat i el seu propi malestar. El senten amb una intensitat brutal, però encara no tenen paraules per expressar-lo, no tenen les eines per identificar-lo i dir: estic angoixada, em fa por el que està passant, em sento insegura… Ells/es senten.
Amb els dies l’episodi de malestar es va repetir, aquest cop acompanyat de plor, molt malestar i molt de plor… El malestar el va desencadenar un cop al peu.
Estava clar que el cop al peu havia sigut la gota que va fer vessar el vas, tenia mal estar, angoixa, por acumulada. I la meva sensació és que havia absorbit el malestar que hem viscuts nosaltres els adults que vivim amb ella i, fins i tot, el que la nostra societat està vivint.
I què fem?? Com els acompanyem???
Era l’hora de sopar… vàrem parar-ho tot per tal d’estar amb ella. De que pogués donar lloc, donar espai al que li estava passant... preguntar-li si tenia angoixa o estava preocupada no servia de res.
Tan sols va servir donar lloc, expressar. Així que varem estar junts plorant, traient, buidant. En un moment li varem proposar de dibuixar el seu malestar. El dibuix, l’expressió artística, ja sigui plastic, moviment corporal… és una gran vía d’expressió emocional, pels infants i pels adults.
Va poder donar forma a aquella sensació, color, textura, volum, temperatura, tacte
Vull fer-vos una proposta a tots i totes aquelles que aquests dies esteu sentint malestar . És una proposta que podeu fer vosaltres mateixos/es o amb els vostres fills/es si són ell/es qui el senten.
A continuació et deixo unes preguntes que a mesura que vagis trobant la resposta pots anar plasmant-ho a través del dibuix, amb fang, plastilina, moviment corporal ...
Nota el cos, on pots notar el teu malestar? on el situes corporalment?
Quin Tamany té? gran, petit, mitjà?
Quina forma té? rodó, rectangular, irregular, puntxagut, arrodonit…?
De quins colors és?
Quina és la seva textura? Aspra, suau, rugosa, llisa..?
Quina densitat té? És esponjós? dens? líquid?
Quin volum té? és llis, amb bultos, punxes que li sobresurten...?
Quina temperatura té? fred, calent, càlid, crema…?
Fa soroll? quin fa?
Podeu afegir més característiques.
Al final… pregunteu-vos o pregunteu a qui esteu acompanyant, què en vol fer del dibuix, figura de fang…
El vols destruir? el vols cremar?vols que el guardem?
Si et ve de gust ens pots enviar un mail a info@geapsicologia.com, explicant-nos la teva experiència o exposant-nos alguna qüestió o pregunta. Ens complaurà llegir-te i conèixer com t’ha servit.
Podem pensar que els nens i nens s’adapten a tot, ( i deu ni dó lo què ho fan) però tal i com explica Heike Freire en el seu article de Ocho falsas creencias sobre los niños y el confinamiento: Los niños y niñas son una población más vulnerable al confinamiento que los adultos por diversas razones.
El tancament dels infants a les seves llars (i tot i que no vull endissar-me en aquest tema, serà interessant reflexionar sobre les conseqüències de tancar a infants en llars on hi ha violència, negligència, aglutinament, pobresa…) té conseqüències. Els infants necessiten socialitzar-se més enllà de la família, per al seu bon desenvolupament .
Un infant no l’educa tan sols la familia, l’educa també l’escola, el barri... tal i com diu el conegut proverbi africà.
Per educar un infant fa falta tota la tribu.
Així que aquests dies ens cal:
Tenir més paciència amb els infants, ells/es també viuen una situació excepcional.
Recordar que no són culpables del nostre malestar.
Recordar que ells/es també passen por, angoixa i que sovint ho expressen amb mal humor.
El contacte físic els dóna seguretat.
Si no porten les tasques escolars al dia no passa res. Llegiu aquest article al respecte
Pot ser que tornin a necessitar de la nostra companyia per a fer coses que ja feien sols/es.
Per acabar et volem dir que aquestes, són recomanacions que proposem per a aquests dies, us volem dir però que són molt vàlides per a tots els dia a dia que vivim al costat dels i les nostres fills/es, estiguem en confinament o no, durant el curs escolar… sobretot tenir-les presents en situacions en que puguin estar més vulnerables: l’inici escolar, canvis vitals importants, com pugui ser la mort d’un ésser estimat, separació dels pares/mares, ….