Mudar-se, mudar-se...! I totes les coses que es mouen

Mudar-se a un nou lloc, sigui més proper o més llunyà, pot ser una experiència que genera moltes emocions i reptes. És cert que els motius de marxar a un altre poble, ciutat, país o, fins i tot, continent, també hi marquen una diferència. No és el mateix mudar-se sabent que estàs a una hora de casa que estar a unes quantes hores de vol, ni tampoc és el mateix mudar-se per feina, per estudis, per “amor” o per voler provar sort en un altre lloc on començar de zero.

No és el mateix mudar-se per necessitat que per desig, i tampoc és el mateix mudar-se sabent que marxes un temps limitat o si no saps si tornaràs a casa. I amb tot això també vull nomenar que aquesta reflexió es basa en les experiències que he tingut de viure en diversos llocs partint d’una posició de privilegi de dona cis blanca, i que els exemples que es posaran aquí s’estan realitzant des d’un model de mudança que ha estat, en major o menor mesura, triada per la persona que la realitza. Tot i això, és important nomenar que hi ha un altre model de mudança, que podríem catalogar com a ‘mudança obligada o forçada’, que serien totes aquelles que es realitzen en contra de la voluntat i ganes de la persona, ja sigui per motiu d’una guerra, situació de pobresa, un desnonament, etc. En aquest escrit no aprofundiré sobre aquestes darreres.

Saber que ens trobem davant d’una mudança que implica una temporalitat limitada pot ajudar a focalitzar-nos en el Què (per exemple, si he marxat per estudiar a un altre lloc, o si he marxat per feina). En aquest cas, sabent que tot allò que construiré té una data d’inici i, molt probablement, una data final (això mai ho podem saber del tot). Sabem que podem conèixer nova gent i crear un nou cercle d’amistats, ens habituem a una nova rutina, ens amiguem dels nous paisatges que formaran part de la nostra nova vida, ens fem “nostres” els llocs on anem habitualment i, fins i tot, moltes vegades descobrim parts de nosaltres mateixes que no sabíem o no les mostràvem en el lloc de sempre. Depenent d’on anem, també ens podem trobar davant de canvis de cultures, costums i de formes de viure totalment diferents de les nostres. Potser també aprenem a tenir nous rols, a veure’ns en situacions en què mai ens havíem vist, i ens afrontem a una mena de pàgina en blanc on podem decidir, en major o menor grau, qui volem ser. Tot això, almenys personalment, sempre m’ha generat una barreja d’alegria, il·lusió, entusiasme, curiositat...

I, com he començat dient, saber si tornarem o no, i el “para qué” també condicionen la vivència de la nostra marxa.

En l’altra cara de la moneda, també es produeix un dol, una pèrdua del que és conegut, de “casa”, un allunyament de les nostres rutines conegudes, dels llocs que freqüentem i, d’una part molt important; els vincles propers i de seguretat (siguin la família o els amics). I crec que aquesta és una part crucial, ja que ens allunyem de la xarxa que tenim i, sense que això vulgui dir que la perdem, però hi ha una pèrdua de les formes conegudes. Com per exemple, quedar sempre al bar on fèiem la cerveseta, la trobada imprescindible dels dilluns per fer ioga (o pàdel, gimnàs, o classe de salsa, o el que sigui), el vermutet a la terrassa de sempre, la llibreria de sempre, el forn on et compraves el millor croissant, o els dinars de cap de setmana a casa els iaios. I és important permetre’s, en aquest nou lloc, sentir la tristesa i la soledat que moltes vegades queda tapada per la nova experiència i els nous estímuls.

Sovint no és gaire agradable el sentiment de soledat i la tristesa o nostàlgia que produeix aquesta pèrdua, i també és important que ens permetem identificar-la i sentir-la. Poder-nos sentir sols i soles, i acompanyar-nos en aquest sentir, també és una forma de conèixer-nos i aprendre a cuidar-nos a nosaltres mateixes, i escoltar quines necessitats hi apareixen. De la mateixa manera que poden aparèixer dubtes i incerteses que ens facin qüestionar la decisió que hem pres. També és important donar espai als dubtes i al no saber.

En la meva experiència, és fàcil que la nova vivència m’allunyi de sentir la pèrdua, i em resulta fàcil “distreure’m” de totes les emocions i dubtes que es mouen en certs moments. I, d’altra banda, també crec que és important identificar i fer-nos càrrec de la renúncia que fem (de tot allò que deixem enrere), per poder-nos obrir a la nova experiència i viure-la amb receptivitat i obertura. Deixar anar no vol dir oblidar, i quedar-nos-hi aferrades tampoc ens ajudarà a transitar cap a la nova vivència.

D’altra banda, construir una nova xarxa és important per tenir un espai d’intercanvi, socialització i de suport, i generar espais on puguem sentir que som benvingudes, en què hi puguem contribuir i intercanviar. Per a mi, la xarxa de persones és un suport indispensable que cal anar cuidant i cultivant a poc a poc.

Però, en definitiva, és important posar consciència a tot el que se’ns mou internament, donar-li espai, temps, paciència i molta cura.

Ens agradaria escoltar quina ha estat la vostra vivència (tant si ho heu fet com si no), el vostre sentir i les dificultats amb què us heu trobat, i els recursos que us han ajudat en aquest canvi. Us animem a compartir-ho!