"Quan ens concentrem en identificar el que estem observant, sentint i necessitant, en comptes de culpar, jutjar i criticar, descobrim la profunditat de la nostra pròpia compassió"

Marshall Rosenberg

Seguint el fil de l’anterior escrit “Aprendre a ser reflexius”, m’he decidit, en aquesta ocasió, a ampliar un dels punts esmentats per anar afinant això que anomenem molts psicòlegs i terapeutes: ser conscients del que sentim....

Dit d’una altra manera: identificar les meves emocions i sentiments, saber-les distingir arrel del que noto en el meu cos, i poder-les reconèixer des de la meva consciència.

Anomenar les emocions no es un mer acte lingüístic. Es un procés de parar i atendre’m de forma conscient, curiosa i amable a mi mateix/a.

Es una forma d’aturar els pensaments automàtics, els judicis sobre els altres o sobre mi mateix/a per poder obrir la porta cap a l’auto comprensió i empatia.

Si no me n’adono i/o no puc nombrar el que sento, no ho podré reconèixer i des d’aquí no em podré fer càrrec del que necessito.

En aquest procés, personalment m’ha ajudat molt la mirada i model de la Comunicació NoViolenta*. En ella, he trobat recursos i preguntes inspiradores que m`han acostat a desenvolupar un llenguatge emocional i una forma de mirar els sentiments  més enllà del bo/dolent, adequat/inadequat, positiu/negatiu.

La CNV ordena les emocions i sentiments en agradables o desagradables en funció de la satisfacció de les nostres necessitats. Si per exemple tinc set i bec aigua, possiblement em sentiré calmada, satisfeta, descansada, tranquil·la, etc. Si pel contrari, no puc satisfer la meva necessitat d’hidratació, es possible que aparegui la molèstia, neguit, incomoditat, i si persisteix anirà in creixendo el malestar. Per tant, els sentiments desagradables (o mal anomenats negatius) són un regal: són la porta d’entrada per adonar-me que tinc una necessitat no coberta. És l’alarma que em fa despertar per a que em posi en acció i busqui la manera de resoldre la insatisfacció que noto.

Si davant d’això ho jutjo, m’enfado, ho evito, ho reprimeixo o nego, estaré tancant la porta a la possibilitat de cuidar-me i atendre’m.

Em necessito disponible i disposada per entendre l’energia que s’ha despertat dins meu, entendre la cascada d’emocions que m’ha provocat una situació i, sobretot, la meva percepció d’aquesta. Adonar-me que darrera els judicis, pensaments i interpretacions poden haver-hi expectatives frustrades que amaguen unes necessitats emocionals legítimes i genuïnes. Anar a la cerca d’aquestes necessitats i reconèixer-les em pot ajudar a fer-me càrrec i responsable d’elles (demanant ajuda a l’altre d’una manera més assertiva o fer el dol en cas de que no es puguin satisfer).                   

I què em pot ajudar a fer tot això?

Com explico en els taller que imparteixo, poc a poc hem d’anar creant l’hàbit de parar i prendre consciència i anar adquirint poc a poc aquesta rutina en la forma de relacionar-me amb mi mateix/a.

Puc anotar en la meva llibreta o diari una situació viscuda durant el dia i preguntar-me: com hem sento davant d’això? Què noto en el cos i quina forma pren en sensacions físiques?

Per ajudar-me en puc recolzar un algun llistat d’emocions que em faciliti el reconeixement d’aquestes emocions, que m’ajudi a ampliar el meu vocabulari emocional més enllà de “estic fatal” o “estic bé”....

(Et facilito un llistat aquí al costat)

Un cop me n’adoni del que sento i noto, puc donar-me amabilitat amb mi mateixa per tal d’ajudar-me a viure algunes emocions que poden ser difícils o intenses, ja sigui dient-me paraules amables com “estic amb mi”, “em valido el que noto i sento”, “estic present i escolto el que hi ha”, “sé que és difícil i m’acompanyo”, “el que sento és important”.... Com també puc fer ús d’algun tipus de contacte tranquil·litzador com posar-me la mà al pit, a la panxa, agafar-me de la mà, etc.  Tot això, no farà que l’emoció desaparegui per art de màgia... però no és el mateix viure una emoció difícil acompanyada i amb amabilitat que des del judici i rebuig intern. Com més difícil és el que estic vivint, més amabilitat i comprensió em dono.

Per acabar volia fer un breu incís sobre la diferencia entre pensaments i sentiments....

Una confusió molt comuna és l'ús de la paraula sento quan en realitat s'està expressant un pensament, creença o idea.

Habitualment, s'expressa acompanyada de:

a)     Què: "Sento que has estat bastant irresponsable".

b)     Com: "Em sento com una fracassada".

c)      Com si: "Em sento com si parlés amb una paret".

Una altra confusió bastant habitual és utilitzar falsos sentiments o adjectius que fan referència al que pensem sobre la reacció o comportament dels altres cap a nosaltres.

Exemple: "Em sento incompresa o ignorada".

Aquests dos adjectius (incompresa o ignorada) indiquen una avaluació que fem respecte el comportament de l'altre persona. Es a dir, pensem que l'altre ens està ignorant o no ens està comprenent. Però no expressa com ens sentim realment davant alguna cosa que l'altre està fent o deixant de fer.

L’exemple des de l'expressió honesta dels sentiments seria: "Em sento dolguda perquè penso que al no contestar immediatament el meu missatge, m'estàs ignorant".

Bé, espero i desitjo que aquestes reflexions t’inspirin i t’ajudin en aquesta aventura de ser humà.

Des del cor,

Laia

*La Comunicació NoViolenta (CNV) va ser desenvolupada per Marshall Rosenberg, psicòleg i mediador als inicis dels anys 70. Es basa en 3 aspectes: l’empatia, l’autoempatia i l’expressió honesta de sentiments i necessitats. Podeu trobar més informació en el llibre del mateix autor: Comunicación NoViolenta: Un lenguaje de vida.