Jo no ho necessito, no crec en els psicòlegs, em menjaran el cap, no cal pensar tant, jo sola/sol me n’he d’ensortir, jo sola/sol puc, els psicòlegs estan fatal, si tinc parella i vaig al psicòleg la relació s’acabarà....

Us sonen aquestes frases??

Si és així, us convido a seguir llegint aquest blog... 

He estat pensant com podia escriure, per on volia enfocar aquest blog i al final tot em porta a compartir la meva experiència i els motius que em van portar a començar teràpia.

Fa 10 anys jo sentia que estava en un bucle, sovint em passaven les mateixes coses a la vida, em feia moltes preguntes de “per què a mi?”, “per què tinc tanta mala sort?”, “a què em vull dedicar?”, també ho havia deixat amb una parella i m’estava costant tirar endavant. 

La decisió per a mi  va ser molt difícil perquè tenia la creença que jo sola podia resoldre els meus problemes... també vaig començar a treballar i em sentia desbordada amb la feina, em deia a mi mateixa que no en sabia, que jo també tenia problemes i no els sabia gestionar... estava en lluita constant!!

Quantes vegades ens costa prendre decisions per la por del què pensaran els altres? Per la por de sentir-nos inferiors? Pot ser a tu també t’està passant el mateix... tranquil, és normal i a molta més gent ens passa.

Una vegada vaig decidir demanar ajuda a un professional la cosa es va complicar més... amb qui vaig??? En el meu cas tenia gent al meu voltant que ja estaven fent teràpia i em van recomanar diferents psicòlegs o terapeutes, tot i així la decisió no va ser fàcil perquè volia algú que m’ajudés! Jo sóc molt partidària d’utilitzar la intuïció, per això és necessari parar, agafar-te un moment per escoltar-te i buscar!! Hi ha molts professionals que fem una primera entrevista gratuïta, on ens podem conèixer, veure l’espai i poder fer les preguntes que calguin, d’aquesta manera pots observar si t’hi sents còmode i si és el què anaves buscant. També pots remenar webs, xarxes socials... sovint apareixen fotos i escrits on pots anar veient si és del teu gust o no. 

Després està el “handicap” si ho expliquem al nostre voltant... malauradament anar a teràpia sovint està “mal” vist, està relacionat amb tenir problemes molt greus o problemes mentals, enlloc de veure-ho com un espai d’autocura, un espai per parar i mirar qui sóc jo i quines coses faig per sentir que alguna cosa no funciona a la meva vida, o per millorar la meva relació de parella o altres relacions, per treballar un dol, l’ansietat que sento, què em passa i què puc fer quan estic trista... Recordo el primer que em va preguntar la meva mare...”tan malament ho hem fet com a pares? Tants problemes tens?”.  Anar a teràpia no va de donar la culpa o mirar qui ho ha fet pitjor o si jo estic malament o d’etiquetar un problema, sinó de buscar solucions i maneres de fer diferents que et facin deixar de patir, que puguis entendre què et passa i que vegis que hi ha altres maneres de solucionar els problemes. Es tracta de donar-te 1 hora a la setmana per a tu, per escoltar-te, desfogar-te... La gent que més ens estima es preocupa i a vegades volen saber si amb qui anem a teràpia és de fiar, si ens faran un rentat de cervell, els hi fa por que estiguem perdent el temps o els diners... això només ho sabràs quan vinguis i t’animo a que no te n’amaguis, és una manera de reafirmar el què vols i a normalitzar el problema! 

Per a mi l’espai de teràpia era un lloc on podia parlar de totes les coses que volia i em preocupaven amb una persona objectiva, que no em jutjava i que em mirava amb molt d’amor, cosa que em faltava a la meva vida, la mirada cap a mi d’Amor i de respecte. Un espai on no em deia què havia de fer sinó que jo ho anava descobrint per mi mateixa. Sé que molts pensareu, ja, però jo quan parlo amb un amic o amiga o amb la meva parella ja em serveix! Oi tant que sí!! Que bé que amb aquesta escolta us pugueu anar coneixent més! Hi ha d’altres persones que ens costa més, que tot i tenir gent al voltant necessitem una figura professional que ens acompanyi. Per a mi, acceptar que necessito ajuda ha sigut el més difícil... i encara ho és, perquè em sento molt vulnerable quan ho escric, em sento inferior, fracassada... i un munt de coses més que em dic. 

Quan paro i reflexiono sobre tot el què m’ha aportat anar a teràpia el prisma canvia, quan puc veure els canvis que fan les persones que venen a la meva consulta me n’adono del sentit que té la meva feina. 

En el meu cas he pogut posar consciència de com sóc, què vull i què no vull en aquesta vida i de com em relaciono amb els altres, quines coses em dic a mi mateixa com “sóc tonta”, “no em mereixo que m’estimin” “no puc” “he de ser la millor”.... i poder-ho posar en dubte, veient que no és real! Sentir-me responsable de la meva vida, que jo prenc decisions i que aquestes tenen conseqüències, saber i decidir quines persones vull al meu costat ha fet que deixés de patir, i infinitat de coses més que m’han ajudat a créixer i a viure més en pau i en coherència!!!

Natàlia Gallart